"Descompressió". Va ser la paraula que el Nota va al·legar com a motiu per a encetar un dels bons costums que caracteritzà la tertúlia de La Cretina Comèdia celebrada de forma pràcticament ininterrompuda -només per a dormir- durant quatre nits i quatre dies a terres florentines: la sessió nocturna a l'àmplia cuina de la casa a glop de vin santo (la misteleta toscana) o de limoncello (el licor de la Campània). Crec que va ser clau. Esperant-los -arribaren a les 2:15 de la matinada- m'havia fotut un quart de botella de vin santo acompanyant els cacaus i la lectura de "Cavall i rei" que havia començat uns dies arrere en honor d'un dels convidats tertulians. Si haguérem anat a dormir directament -ells al llit doble de l'habitació lliure de la italiana que passava la setmana a Roma i jo al meu amb el cap mig embotat- potser la cosa no haguera anat tant bé. Tanmateix, el Nota al·legà eixa beneïda "descompressió" i, allargant la primera tertúlia de coneixement mutu fins a les 4:30 h., tot començà a anar rodat. Les espectaculars anècdotes d'un Capo que prenia rellevància especial a eixes hores i en eixe lloc ens acompanyaren al llarg de la resta de sessions nocturnes casolanes.
Al sendemà, dimarts, ja sabíem que plouria incessantment, així que el dia es presentava a recer de cafeteries, bars i restaurants. Abans, però, havíem d'arreplegar les entrades del partit, tot saludant el gentil home de les oficines que ens les va guardar per haver tingut una xicona de la Barceloneta. Ja que estàvem al costat, i com si estiguérem en missió especial de la UEFA, aprofitem per a inspeccionar el bon estat del terreny de joc així com de les instal·lacions de l'Artemio Franchi. Donem el vist-i-plau. Agarrem l'autobús fins al duomo i, superada la impressió que sempre causa la seua visió en els visitants novells -el Nota en este cas-, comencem a patejar la ciutat vella sense rumb fixe fins a desembocar a la piazza San Piero Maggiore, on dinem per primera volta a colp de panino torradet, vins negres i els cafés corresponents, un menú quasi específic per a combatre la pluja de l'exterior. D'altra banda, no vull dir que dinàrem per primera volta en el viatge sinó que dinàrem per primera volta durant eixe dia, ja que, famolencs de viandes materials i espirituals, enfilem cap a Oltrarno passant per la basílica de la Santa Croce, el Ponte Vecchio i el Palazzo Pitti fins a arribar a la piazza della Passera, on ens peguem un altre homenatge al Caffè degli Artigiani passades les 15:30 h. Amb el seu menjar comença un dels adjectius del viatge, spettacolare, com el seu prosciutto di cinghiale (pernil de porc senglar, animal típic de la gastronomia toscana), la seua lasagna al pesto o la seua crema de castanyes i bolets amb barrumballes de formatge parmesà servida en cassoleta de pasta de piadina grossa. Spettacolare. El vi i el café, com sempre, ens acompanyen en quantitats tirant a excessives col·laborant al nostre estat de satisfacció permanent.
Mentre la pluja cau intensament passem la vesprada al caliu d'uns cappuccini a una terrassa coberta de la piazza Santo Spirito al mateix Oltrarno. Després, havent-nos aprovisionat de limoncello per a la nit i cantuccini (els rossegons toscans) per al matí, tornem a creuar l'Arno per tal de gaudir silenciosament de l'excel·lència de la piazza della Signoria des de la Loggia dei Lanzi. Finalment, com a remat d'un intens dia de xarrar més que alenar enfilem en autobús cap a Settignano, un xicotet poble pertanyent al terme de Florència sobre un dels turons que envolta la ciutat. Unes birretes a la Casa del Popolo i cap a La Sosta del Rossellino, un lloc selecte per a una clientela selecta. Un amo amb una debilitat especial per tot allò sicilià, com el nostre Capo, i un menjar exquisit: spaghettini -com no- alla Vucciria, cinghiale guisat i uns gnocchi alla gogonzola espectaculars, spettacolari. Uns postres no menys inoblidables: il bacio di Venere (un pastís d'ametla amarga siciliana), una torta de pistacchio di Sicilia, un iogurt amb tartufo i el cigaro del Che, una increïblement bona neula en forma de puro farcida de crema d'herba de tabac. Tot, a més, acompanyat pels bons consells d'una enoteca especialitzada en maridar plats i vins, en esta ocasió blancs de Pantelleria, negres de Chianti, passito (la misteleta siciliana) i rom de les Bermudes.
Tirem que se'ns fa tard, però perdem l'autobús de mitjanit i en vista que la Casa del Popolo tanca les portes tornem cap a La Sosta del Rossellino. Ens reben a porta tancada i durant vora una hora conversem amb l'amo sobre el berlusconisme -molts italians volen ser com ell- i la crisi econòmica mundial -capitalisme sí, però industrial i no especulatiu-. En arribant a casa allarguem la tertúlia de forma particular a la cuina de casa, bo i aprofitant per encetar el limoncello. A les 2 de la matinada, realment cansats, ens retirem als llits.
Dimecres al matí, aprofitant que ix un sol radiant, encetem un altre bon costum: desdejunar a la terrassa buida de la finesoalemanya, que -com la noruegocoreana, la del 33- quasi sempre ha marxat a l'hora que ens alcem, usualment entre les 9 i les 10 h. Cafenets amb llet, suc per a alguns i cantuccini al cioccolato per a prendre forces, mentre continuem la tertúlia finalitzada momentàniament unes poques hores abans entre vin santo, cigarret i limoncello. Baixem a la ciutat, esta vegada a piazza San Marco per tal de recórrer uns altres carrerons -si és que esta paraula es pot aplicar al traçat urbà de Florència-; eixim a la piazza della Santissima Annunziata i el Nota acomplix la seua penitència: encén un ciri a la Madonna de la ídem, patrona de La Cretina Comèdia. Anem anant en busca del restaurant on Forlati i Topetí dinaven diàriament en la seua anterior estada a Florència; parem a fer unes birres, Moretti 66 cl., i -no sé com- algú diu la paraula "Nàpols", el Capo s'encén i servidor i el Nota l'acompanyen entusiasmats: buon giorno Napoli, demà saludarem la seua llum, els seus altars i la seua gent. Il·lusionats per la bona nova i després de caminar bona cosa trobem finalment el restaurant, I' Vinaino, però com que és "massa tard" -les 15:30 h.- estan tancant. Hi tornarem.
Dinem unes pizzes a una terrassa del costat i, havent-les digerit difícilment, anem decidits a comprar els bitllets de tren pel sendemà. Uns horaris i sobretot un preu excessius -122 de l'ala- desaconsellen la realització del foll projecte. Així i tot, el Capo i servidor ens resistim. Nàpols és Nàpols, pràcticament el nostre Cap i Casal. Discutim molt i finalment: addio Napoli. Una altra vegada serà. Una miqueta atordits tirem cap a l'Artemio Franchi, tot aprofitant per gaudir de l'esplendorosa façana de marbre de carrara de Santa Maria Novella. És el dia del partit. Pillem l'autobús i fem la prèvia a un d'eixos bars típics dels entorns dels camps de futbol. Ens tirem al pap algun cappuccino, alguna birra, algun gintònic i algun vermut. Em descuide i em regalen la camiseta de la Fiorentina -grazie mille!-. Es fan les 20:15 h. i ens dirigim cap a la nostra porta d'entrada, no sense abans intentar que la cambrera del somriure preciós vinga al partit amb l'entrada de la Comtessa: lavoro, devo lavorare. Una llàstima.
Maratona Laterale, vicino alla curva Fiesole, un fons de seguidors impressionant. Els granotes posen les seues banderes -i també les nostres- i Forlati i un servidor ataquem els purets brasilers comprats per a l'ocasió. Partit intens, sense a penes joc, a excepció del que posa Ribery per a l'equip bavarés. Amb tot, la Fiore marca i aguanta quasi tot el partit fins que a pocs minuts del final el Bayern ens aigualix la festa amb un empat que sap a derrota en eliminar pràcticament els viola de la Champions -encara els queda la UEFA i qui sap si un enfrontament contra el València Club de Futbol-. Ens llevem el regust amarg a un d'eixos restaurants típics dels entorns dels camps de fútbol malmenjant uns plats de pasta, una pizza i vinga el pa toscà amb un oli exquisit de l'Umbria. Taxi i, com sempre, tertulieta a la cuina de casa a glopets d'unes begudes que ens van escalfant i preparant suaument cap al descans nocturn. A les 3 h. enfilem cap al primer pis, on estan els llits.
Dormim amb ganes i el dijous no traiem el cap per la finestra fins a les 11 h. Tertúlia matutina mentre ens pega el solet a la terrassa: el funcionament dels mitjans, la victòria d'Obama i qualcosa del genere. Se'ns passa el temps volant i quan arribem a la ciutat ja és considerablement tard. Fem una volta pel mercato di San Lorenzo, on Forlati i Nota compren records mentre Capo i jo parlem de gastronomia palermitana. Tirem cap a l'Estació per tal de compensar el frustrat viatge napolità: anirem a San Giovanni Valdarno, un poblet proper al que arribem vora a les 15:00 h., després d'un intens viatge de debats vexil·lològics. Al seu palauet-acadèmia ens reben les antigues professores del Capo, que hi havia passat un mes aprenent la llengua de Dant; uns amors, fan ganes de quedar-s'hi. Anem a ca Gianni, un sard explosiu que segons ens han contat, a banda de cantar a la guitarra és capaç de tancar el restaurant amb tota la gent que hi ha dins a les 3 de la matinada i posar-se a fer pizzes. Amb nosaltres la cosa és més relaxada. Hem fet prou tard i -després de servir-nos un bon plat de pasta i regalar-li al Capo un banderí de l'equip on començà a triomfar Zola- ha de tancar, amb la promesa de tornar per la vesprada.
Eixim a la plaça del poble -a Itàlia pareix que tots n'hagen conservat la del segle XVI- i prenem l'aire a una terrassa d'una altra plaça on ningú ens diu "Peret, si vols córrer". Finalment decidim tornar a Florència i deixar-li una nota a Gianni, qui, afortunadament acaba de tornar, i ens podem acomiadar com a senyors. Hi tornarem alguna nit d'estiu a cantar Cuore ingrato. A la capital de la Toscana arribem passades les 18:00 h. i aprofitem per a fer les darreres compres de quemenjars per al cos (vin santo, limoncello i cantuccini) i per a l'ànima (llibres i devedés a La Feltrinelli). Ens manca també creuar la galleria degli Uffizi i encara que estem pràcticament rebentats allarguem la vesprada a la deliciosa latteria de la velleta antifeixista que servix uns poals de caffelatte ben bons. La idea és, de fet, no sopar de tips que estem. Tanmateix, Il Pizzaiuolo està al costat, vora la imponent sinagoga, i no ens resistim a acostar-nos-hi; un altre rescabalament per l'expedició frustrada: és una pizzeria napolitana on, a banda dels potents antipasti, de les birres -per a rebaixar- i de les pizzes, ens trauen dos cannoli per a postres. Servidor, insaciable -la vida vol excés-, se'n papa un i mig davant la mirada atònita de Forlati.
La insaciabilitat de la vida i els recursos a l'abast dels individus en la cerca permanent de la felicitat és un dels temes a debatre. El cansament i la fartera semblen oblidats. Tant és així que aprofitem que estem a un dels pocs carrers de la ciutat amb marxa nocturna per a fer-nos-en l'última a un pub proper. Romcoles, gintònics i amaro. Ix el tema de la màfia. Hi ha comparança entre la valenciana i la napolitana? Afecta socialment de la mateixa manera? Hem progressat històricament? Servixen d'alguna cosa les lluites socials i els seus herois? La discussió puja de graus i de vegades transcorre a crits, fins i tot amb temptatives de "joc fora". Literalment tanquem el pub davant la mirada encara més atònita de la fauna autòctona. Tensos però contents per l'enriquiment de la discussió demanem un taxi que ens porta a casa, a la cuina de casa vull dir, on allarguem la xarrada més enllà de les 4 de la matinada a base, novament, de limoncello i vin santo.
Divendres, últim i curt dia. Fetes les maletes, no renunciem a un darrer desdejú a la terrassa, baix l'esguard de les oliveres, el roure, els xipressos i la torre medievalitzant de Settignano. Baixem a l'estació per a deixar els trastos al diposito di bagagli. Agafem un autobús que ens pega tota la volta a la ciutat i ens puja finalment al piazzale Michelangelo, un turó sobre l'Oltrarno amb les millors vistes de la ciutat on es pren consciència real de la magnificència de la cúpula de Brunelleschi i de la bellesa global de Florència. Unes últimes fotos i baixem cap a I' Vinaino. Hui sí que hi podem dinar: lasagna al forno, tagliatelle alla lepre (llebre) i spaghetti alla puttanesca, tot ben bo, rematat per una bistecca alla fiorentina de 880 grams a compartir. Un darrer cafè -com sempre, corretto di grappa per a Forlati- i via cap a l'estació. Els convidats arrepleguen les maletes i tots junts esperem l'autobús que els ha de dur a l'aeroport de Pisa. Es retarda perillosament més de 45 minuts: hi ha manifestacions d'estudiants. Finalment, però, arriba amb el temps pràcticament exacte. Abraçades, sensació de satisfacció plena i un servidor torna cap a casa. Decideix fer-se un últim homenatge de cantuccini i vin santo mentre acaba de llegir "Cavall i rei". Durant el cap de setmana no es pot llevar el cuquet de La Cretina Comèdia i, a més de tornar a l'Artemio Franchi per vore guanyar els viola, aborda online els huit primers capítols dels Soprano. Cent'anni!
Al sendemà, dimarts, ja sabíem que plouria incessantment, així que el dia es presentava a recer de cafeteries, bars i restaurants. Abans, però, havíem d'arreplegar les entrades del partit, tot saludant el gentil home de les oficines que ens les va guardar per haver tingut una xicona de la Barceloneta. Ja que estàvem al costat, i com si estiguérem en missió especial de la UEFA, aprofitem per a inspeccionar el bon estat del terreny de joc així com de les instal·lacions de l'Artemio Franchi. Donem el vist-i-plau. Agarrem l'autobús fins al duomo i, superada la impressió que sempre causa la seua visió en els visitants novells -el Nota en este cas-, comencem a patejar la ciutat vella sense rumb fixe fins a desembocar a la piazza San Piero Maggiore, on dinem per primera volta a colp de panino torradet, vins negres i els cafés corresponents, un menú quasi específic per a combatre la pluja de l'exterior. D'altra banda, no vull dir que dinàrem per primera volta en el viatge sinó que dinàrem per primera volta durant eixe dia, ja que, famolencs de viandes materials i espirituals, enfilem cap a Oltrarno passant per la basílica de la Santa Croce, el Ponte Vecchio i el Palazzo Pitti fins a arribar a la piazza della Passera, on ens peguem un altre homenatge al Caffè degli Artigiani passades les 15:30 h. Amb el seu menjar comença un dels adjectius del viatge, spettacolare, com el seu prosciutto di cinghiale (pernil de porc senglar, animal típic de la gastronomia toscana), la seua lasagna al pesto o la seua crema de castanyes i bolets amb barrumballes de formatge parmesà servida en cassoleta de pasta de piadina grossa. Spettacolare. El vi i el café, com sempre, ens acompanyen en quantitats tirant a excessives col·laborant al nostre estat de satisfacció permanent.
Mentre la pluja cau intensament passem la vesprada al caliu d'uns cappuccini a una terrassa coberta de la piazza Santo Spirito al mateix Oltrarno. Després, havent-nos aprovisionat de limoncello per a la nit i cantuccini (els rossegons toscans) per al matí, tornem a creuar l'Arno per tal de gaudir silenciosament de l'excel·lència de la piazza della Signoria des de la Loggia dei Lanzi. Finalment, com a remat d'un intens dia de xarrar més que alenar enfilem en autobús cap a Settignano, un xicotet poble pertanyent al terme de Florència sobre un dels turons que envolta la ciutat. Unes birretes a la Casa del Popolo i cap a La Sosta del Rossellino, un lloc selecte per a una clientela selecta. Un amo amb una debilitat especial per tot allò sicilià, com el nostre Capo, i un menjar exquisit: spaghettini -com no- alla Vucciria, cinghiale guisat i uns gnocchi alla gogonzola espectaculars, spettacolari. Uns postres no menys inoblidables: il bacio di Venere (un pastís d'ametla amarga siciliana), una torta de pistacchio di Sicilia, un iogurt amb tartufo i el cigaro del Che, una increïblement bona neula en forma de puro farcida de crema d'herba de tabac. Tot, a més, acompanyat pels bons consells d'una enoteca especialitzada en maridar plats i vins, en esta ocasió blancs de Pantelleria, negres de Chianti, passito (la misteleta siciliana) i rom de les Bermudes.
Tirem que se'ns fa tard, però perdem l'autobús de mitjanit i en vista que la Casa del Popolo tanca les portes tornem cap a La Sosta del Rossellino. Ens reben a porta tancada i durant vora una hora conversem amb l'amo sobre el berlusconisme -molts italians volen ser com ell- i la crisi econòmica mundial -capitalisme sí, però industrial i no especulatiu-. En arribant a casa allarguem la tertúlia de forma particular a la cuina de casa, bo i aprofitant per encetar el limoncello. A les 2 de la matinada, realment cansats, ens retirem als llits.
Dimecres al matí, aprofitant que ix un sol radiant, encetem un altre bon costum: desdejunar a la terrassa buida de la finesoalemanya, que -com la noruegocoreana, la del 33- quasi sempre ha marxat a l'hora que ens alcem, usualment entre les 9 i les 10 h. Cafenets amb llet, suc per a alguns i cantuccini al cioccolato per a prendre forces, mentre continuem la tertúlia finalitzada momentàniament unes poques hores abans entre vin santo, cigarret i limoncello. Baixem a la ciutat, esta vegada a piazza San Marco per tal de recórrer uns altres carrerons -si és que esta paraula es pot aplicar al traçat urbà de Florència-; eixim a la piazza della Santissima Annunziata i el Nota acomplix la seua penitència: encén un ciri a la Madonna de la ídem, patrona de La Cretina Comèdia. Anem anant en busca del restaurant on Forlati i Topetí dinaven diàriament en la seua anterior estada a Florència; parem a fer unes birres, Moretti 66 cl., i -no sé com- algú diu la paraula "Nàpols", el Capo s'encén i servidor i el Nota l'acompanyen entusiasmats: buon giorno Napoli, demà saludarem la seua llum, els seus altars i la seua gent. Il·lusionats per la bona nova i després de caminar bona cosa trobem finalment el restaurant, I' Vinaino, però com que és "massa tard" -les 15:30 h.- estan tancant. Hi tornarem.
Dinem unes pizzes a una terrassa del costat i, havent-les digerit difícilment, anem decidits a comprar els bitllets de tren pel sendemà. Uns horaris i sobretot un preu excessius -122 de l'ala- desaconsellen la realització del foll projecte. Així i tot, el Capo i servidor ens resistim. Nàpols és Nàpols, pràcticament el nostre Cap i Casal. Discutim molt i finalment: addio Napoli. Una altra vegada serà. Una miqueta atordits tirem cap a l'Artemio Franchi, tot aprofitant per gaudir de l'esplendorosa façana de marbre de carrara de Santa Maria Novella. És el dia del partit. Pillem l'autobús i fem la prèvia a un d'eixos bars típics dels entorns dels camps de futbol. Ens tirem al pap algun cappuccino, alguna birra, algun gintònic i algun vermut. Em descuide i em regalen la camiseta de la Fiorentina -grazie mille!-. Es fan les 20:15 h. i ens dirigim cap a la nostra porta d'entrada, no sense abans intentar que la cambrera del somriure preciós vinga al partit amb l'entrada de la Comtessa: lavoro, devo lavorare. Una llàstima.
Maratona Laterale, vicino alla curva Fiesole, un fons de seguidors impressionant. Els granotes posen les seues banderes -i també les nostres- i Forlati i un servidor ataquem els purets brasilers comprats per a l'ocasió. Partit intens, sense a penes joc, a excepció del que posa Ribery per a l'equip bavarés. Amb tot, la Fiore marca i aguanta quasi tot el partit fins que a pocs minuts del final el Bayern ens aigualix la festa amb un empat que sap a derrota en eliminar pràcticament els viola de la Champions -encara els queda la UEFA i qui sap si un enfrontament contra el València Club de Futbol-. Ens llevem el regust amarg a un d'eixos restaurants típics dels entorns dels camps de fútbol malmenjant uns plats de pasta, una pizza i vinga el pa toscà amb un oli exquisit de l'Umbria. Taxi i, com sempre, tertulieta a la cuina de casa a glopets d'unes begudes que ens van escalfant i preparant suaument cap al descans nocturn. A les 3 h. enfilem cap al primer pis, on estan els llits.
Dormim amb ganes i el dijous no traiem el cap per la finestra fins a les 11 h. Tertúlia matutina mentre ens pega el solet a la terrassa: el funcionament dels mitjans, la victòria d'Obama i qualcosa del genere. Se'ns passa el temps volant i quan arribem a la ciutat ja és considerablement tard. Fem una volta pel mercato di San Lorenzo, on Forlati i Nota compren records mentre Capo i jo parlem de gastronomia palermitana. Tirem cap a l'Estació per tal de compensar el frustrat viatge napolità: anirem a San Giovanni Valdarno, un poblet proper al que arribem vora a les 15:00 h., després d'un intens viatge de debats vexil·lològics. Al seu palauet-acadèmia ens reben les antigues professores del Capo, que hi havia passat un mes aprenent la llengua de Dant; uns amors, fan ganes de quedar-s'hi. Anem a ca Gianni, un sard explosiu que segons ens han contat, a banda de cantar a la guitarra és capaç de tancar el restaurant amb tota la gent que hi ha dins a les 3 de la matinada i posar-se a fer pizzes. Amb nosaltres la cosa és més relaxada. Hem fet prou tard i -després de servir-nos un bon plat de pasta i regalar-li al Capo un banderí de l'equip on començà a triomfar Zola- ha de tancar, amb la promesa de tornar per la vesprada.
Eixim a la plaça del poble -a Itàlia pareix que tots n'hagen conservat la del segle XVI- i prenem l'aire a una terrassa d'una altra plaça on ningú ens diu "Peret, si vols córrer". Finalment decidim tornar a Florència i deixar-li una nota a Gianni, qui, afortunadament acaba de tornar, i ens podem acomiadar com a senyors. Hi tornarem alguna nit d'estiu a cantar Cuore ingrato. A la capital de la Toscana arribem passades les 18:00 h. i aprofitem per a fer les darreres compres de quemenjars per al cos (vin santo, limoncello i cantuccini) i per a l'ànima (llibres i devedés a La Feltrinelli). Ens manca també creuar la galleria degli Uffizi i encara que estem pràcticament rebentats allarguem la vesprada a la deliciosa latteria de la velleta antifeixista que servix uns poals de caffelatte ben bons. La idea és, de fet, no sopar de tips que estem. Tanmateix, Il Pizzaiuolo està al costat, vora la imponent sinagoga, i no ens resistim a acostar-nos-hi; un altre rescabalament per l'expedició frustrada: és una pizzeria napolitana on, a banda dels potents antipasti, de les birres -per a rebaixar- i de les pizzes, ens trauen dos cannoli per a postres. Servidor, insaciable -la vida vol excés-, se'n papa un i mig davant la mirada atònita de Forlati.
La insaciabilitat de la vida i els recursos a l'abast dels individus en la cerca permanent de la felicitat és un dels temes a debatre. El cansament i la fartera semblen oblidats. Tant és així que aprofitem que estem a un dels pocs carrers de la ciutat amb marxa nocturna per a fer-nos-en l'última a un pub proper. Romcoles, gintònics i amaro. Ix el tema de la màfia. Hi ha comparança entre la valenciana i la napolitana? Afecta socialment de la mateixa manera? Hem progressat històricament? Servixen d'alguna cosa les lluites socials i els seus herois? La discussió puja de graus i de vegades transcorre a crits, fins i tot amb temptatives de "joc fora". Literalment tanquem el pub davant la mirada encara més atònita de la fauna autòctona. Tensos però contents per l'enriquiment de la discussió demanem un taxi que ens porta a casa, a la cuina de casa vull dir, on allarguem la xarrada més enllà de les 4 de la matinada a base, novament, de limoncello i vin santo.
Divendres, últim i curt dia. Fetes les maletes, no renunciem a un darrer desdejú a la terrassa, baix l'esguard de les oliveres, el roure, els xipressos i la torre medievalitzant de Settignano. Baixem a l'estació per a deixar els trastos al diposito di bagagli. Agafem un autobús que ens pega tota la volta a la ciutat i ens puja finalment al piazzale Michelangelo, un turó sobre l'Oltrarno amb les millors vistes de la ciutat on es pren consciència real de la magnificència de la cúpula de Brunelleschi i de la bellesa global de Florència. Unes últimes fotos i baixem cap a I' Vinaino. Hui sí que hi podem dinar: lasagna al forno, tagliatelle alla lepre (llebre) i spaghetti alla puttanesca, tot ben bo, rematat per una bistecca alla fiorentina de 880 grams a compartir. Un darrer cafè -com sempre, corretto di grappa per a Forlati- i via cap a l'estació. Els convidats arrepleguen les maletes i tots junts esperem l'autobús que els ha de dur a l'aeroport de Pisa. Es retarda perillosament més de 45 minuts: hi ha manifestacions d'estudiants. Finalment, però, arriba amb el temps pràcticament exacte. Abraçades, sensació de satisfacció plena i un servidor torna cap a casa. Decideix fer-se un últim homenatge de cantuccini i vin santo mentre acaba de llegir "Cavall i rei". Durant el cap de setmana no es pot llevar el cuquet de La Cretina Comèdia i, a més de tornar a l'Artemio Franchi per vore guanyar els viola, aborda online els huit primers capítols dels Soprano. Cent'anni!
...
"Descompressió" és la paraula que em ronda ara pel cap. Crec que la mateixa descompressió que ho va encetar tot dilluns passat ha estat necessària des del divendres per tal de cercar el camí que conduïra des d'aquella experiència onírica cap a la normalitat quotidiana. Personalment espere poder tancar eixe procés de descompressió amb esta crònica. Les sensacions no es poden transmetre tal i com es van viure, però almenys ací hi trobareu una crònica més o menys completa dels fets, de tot allò que vam fer. Allò que vam vore, allò que vam xarrar o allò que vam sentir quedarà al nostre interior, amb l'esperança de repetir tan magnífica aventura en un altre lloc i en un altre moment, comptant, evidentment, amb el màxim nombre de components de La Cretina Comèdia. No s'ho tornen a perdre, amics! Spettacolare!!
