El dia de la marmota

La Cretina Comèdia reprenia les seues activitats en un ambient prefaller i deixats arrere ja els fastos del seu aniversari.

Com els cretins són animals de costums i no canvien els seus hàbits sovint, JR s´encarregà de reservar taula en el pati interior de L´Atmosphère de l´Institut Francés. Així el nostre protagonista podia satisfer d´una tacada la seua vehemència administrativa i el desfici que li crea no poder inserir el seu natural talent en el mercat laboral.

Arribe el darrer i em trobe als cretins en animada xarrada, adobada prompte amb plats de confosos nombres gal.loromànics. No tardaran a debatre sobre futbol, amb l´eixida a la llum un proverbial antimadridisme que aprofita l´absència momentània de Diafebus i no dubta d´arrasar a Raúl VII d´Espanya i a Camatxo, víctima del conflicte basc. La disposició de les taules amaga un derbi unidireccional, tot i l´ambigüitat doblemilitant de JR, però les hostilitats cessen quan se servixen les primeres degustacions. La sorpresa apareix quan, un poc farts d´aparentar cosmopolitisme i no comprendre en realitat la composició dels plats, el personal es llança sobre el pa al més pur estil colonial.

Tot això mentre La Cretina Comèdia (p-m) comença a plantejar-se 15.000 raons per a abastar la Generalitat. Però abans d´assolir el poder i organitzar els camps de reeducament pertoca anar al Sant Jaume a fer-se uns refrigeris, que no només de política i futbol viu el cretí. Encara que poques bromes amb l´ortodòxia perquè l´aparatchik per antonomàsia del grup sembla disposat a muntar operacions d´escarment i no et salvaràs ni sent Invisible. Amb estos antecedents, m´he afanyat a fer la crònica per si no arribe a la convocatòria vinent.

La colla se sent protegida a la terrassa del Sant Jaume i es desboca la vena literària, entre el sarcasme i lo escatològic, esta nova Escola Satírica Valenciana demostra sentir-se a gust en el context i pren forma l´obra Lo Gargall del Sant Jaume. Ja se sap, com deia un líder de masses d´eixe moviment que mai va ser, “a La Manxa ni a heretar”.

Les converses continuen amb el repàs dels columnistes i quintacolumnistes favorits, fins que entra en escena Angresola, la mata del qual (possiblement de jonc, per les seues tendències pantomaquistes) es admirada pels assistents. Les seues referències eròtiques a la germana d´un camarada (la contundència és cosa de Ballesteros) provoquen les rialles de la jornada i la seua elevació com a líder espiritual, amb el sacre malnom d´Al-Gresolah. La turba l´acompanya amb retrats gegants (i això que al nostre protagonista no li agraden estes xarlotades) i kalashnikovs i llibres d´Enric González a les mans. Esta figuració només es deté per a retre benvinguda a Diafebus, que arriba amb la millor estètica de la burgesia acomodatícia (òbviament, enorgullint-se amb la recreació), El País i moleskine sota el braç. Honor als Albatros!

Amb els primers raigs de sol la vesprada pren un caràcter visionari i s´albiren escenes bigaslunianes al port de Catarroja amb anguiles, vaixells i borratxos. Com van dir els Ultras Sur en una pancarta als seus jugadors: Para vosotros, putas y dinero.

Al remat, prenc el camí de ma casa i puc estar segur que la lascívia i l´excés fruïxen de bona salut en la Valéncia consuetudinària, sols que l´arribada de les Falles accelera estes tendències, com si hi haguera també esta excusa.

No hi ha dubte, el particular Dia de la Marmota cretí ha pagat la pena.

Bones intencions

(...)

- ... està bé. Jo faré la crònica.

Les paraules de l'etern neòfit cretí es perderen entre el soroll de Sant Jaume. Reposada la creïlla i el bou amb cous-cous, arribada l'hora de la sobretaula i els Nesteas que pareixen copassos -que és, ja ho saben, la dels plans destarifats i les iniciatives enlluernadores-, l'aparell administratiu de La Cretina Comèdia havia aprofitat per a engegar la màquina de les obligacions i sancions dels socis. Poca cosa. Res que un discurs al-gresolià sobre les peculiaritats de la pronúncia manxega o una fraula torrenteballesteriana sobre la vida sexual a les muntanyes no puga enfosar a un oblit quasi perpetu. En moments com estos, de llàgrima riallera i despreocupada, tot queda en un còmode tercer o quart plànol.

- Val. Però enrecorda't que et toca escriure-la.
- Si, si. La faré de seguida.

(...)

Sombreros mexicanos

Es como uno de esos tipos raros que colecciona decenas de sombreros mexicanos. Su pasión es íntima, bastante incomprendida y, sobre todo, le impide estar al día de un montón de cosas que realmente valen la pena. En su caso particular, es capaz de recitar el árbol genealógico del clan mafioso de los corleoneses con la misma cadencia musical del once inicial del Valencia del renacimiento, de los bellos y terribles 80, cuando las alineaciones todavía se pegaban a la memoria como una camisa sudada. Navarra, Liggio, Riina, Provenzano, Bagarella... tiene algo de aquel Sempere, Quique, Voro, Arias, Giner... Mafia y fútbol, no lo saquen de ahí.

La situación empeora una vez que toma asiento en la sacrosanta mesa de la Cretina Comèdia, rodeado de reputados politólogos y apasionados militantes del País/Regne, o del Regne /País (quien iba delante ¿Lennon o McCartney). Las bajas de última hora (Diafebus, Dominic, Baydal, Molins, Gisbert, Salas, Enric, Lola, Morena, Comtessa, Sfrazzera...) decantan la conversación, con el elevado tono acostumbrado que escandaliza a las mesas vecinas, a la situación política, que básicamente es una mierda. Antes de que el debate se pierda en nombres, fechas, cargos, culpables y derrotas, nuestro amigo todavía tiene tiempo para hablar de "La Máquina", la mítica delantera de River en los 40, cuyo retrato cuelga en la pared del Ché Baires. También incendia una conversación con el gran Lawrence Forlati, acerca del discurso oficial del Levante UD. Después, no tiene más remedio que dar cuenta del provolone y las empanadas, oír y callar, y también maldecir tantas horas desperdiciadas en el aséptico bar con crucifijos de la universidad.

Desde su posición, eso así, domina la evolución de todos los focos de debate que van naciendo. En franca minoría, Pepe Morgan saca su esencia irlandesa, la noble resistencia del rugby, para batirse en duelo con todas las polémicas y sus polemistas. Simón y JR se encargan de nutrir el debate con una avalancha de datos, con vehemencia industrial, que viajan de la guerra civil a la transición. A veces parecen robots. Angresola, el Tino Costa de la calle Túria, reparte juego y regala varias de esas perlas canallas que lo emparentan con Estellés. Forlati, presente en todas las salsas, protagonizó uno de los duelos de la noche con Pitarch, con el nacionalismo valenciano en búsqueda de su identidad, como materia a intervenir. La batalla entre ambos, pletórica, recuerda a los enfrentamientos entre el consigliere y Baydal en aquellos días de vino y rosas, cantuccini y vin santo, de la settimana fiorentina. Voro Contreras, erudito musical y del buen cine, siempre puntual en las fechas distinguidas (ah, sí, la cena era el tercer aniversario de la Cretina), interviene lo justo, pero sus sinceros gestos asintiendo ante cada planteamiento delatan la farsa de nuestro protagonista, que en los postres, cuando se establece la porra de las próximas conselleries, intenta aparentar desesperadamente que ha sacado algo en claro. El Nota espera su turno para el final y así sentencia: "Toda esta argumentación teórica, todas vuestras cábalas, me parecen de puta madre. Pero olvidáis que la calle no es la redacción de un periódico, ni una hemeroteca, ni el despacho de un abogado. En los bares no se comenta nada de lo que habéis hablado".

Y justo ése es el primer momento de la noche en el que nuestro amigo, el friki mafioso-futbolero de los sombreros mexicanos al que todos temen, suspira de alivio. Se marcha del restaurante satisfecho. Intuye, pero no lo dice, que la Cretina Comèdia, su invento que cumple tres años, ya ha vuelto a convertirse en esa secta hermosa y absurda que levanta crónica de sus encuentros, sus masones se conocen entre sí con pseudónimos esnobs y no se toman nada en serio.