El superlatiu cant que en fa tretze.

Quan vaig agafar el bus, protegida la calvorota en una gorra un tant cutre i contant monedetes davant del chòfer, em digué:

— Venga, dame lo que tengas, te dejo pasar.
— Pero qué diu, flipat. Tinga fins a l'últim cèntim.

El vermut charrador nos el marcàrem Tur i servidor en el bus. I en arribar al Che Baires, Tur, un poc nerviós, es demorà en entrar, repentinant-se la coa i els rulls front al cristal del restaurant d'al costat.

Allí ya estàvem Neófito, el Nota i JR, apostats en la barra, enlairant canyes. Nos assentàrem a taula cedint el lloc de privilegi per a quan apareguera el Capo. I aplegà Baydal. I Angresola. I a les 10 Don Vicè, rebut en una forta ovació.

JR estava especialment irreverent i la nit estigué trufada de mirades creuades entre ell i Don Vicè, recriminatori, tirant-li rajos quan JR utilisava un llenguage massa vulgar, se'ns dirigia pels noms civils i no pels cretins, quan li fea la pilota obertament a Angresola, buscant un alambicat equilibri d'aliances. Baydal no donà treüa tampoc, comparant cada agravi, en gran certea, a diverses seqüències dels Sopranos.

Nota contà l'acodit que duya tota la semana preparant: "Es reunixen un alt càrrec del Govern de dretes i un directiu de caixa d'estalvis. Apareix un retor i un capità de la Guardia Civil. ¿Qué van a fer? Fundar el VCF". El Centenari del Llevant… i el de l'inauguració de l'iluminació de Mestalla (jajajajajjajaja) donaren molt de si. I encara se'n guardava una atra:

— Don Vicè, vullc informar-lo que després d'un temps sense actualisar el meu blog, he pensat en fer-li un restyiling. Volia consultar-li si em dona permís i si perdré la meua data de fundació.

Pero hi havia certa prudència per fugir del debat futbolístic, que ningú volia estar afònic al sendemà. Afortundament Tur contrarrestrà en audàcia argumentativa granota el choterisme dels atres dos que es presentaven en societat: Baydal i Neófito.

JR propongué afegir al calendari de celebracions cretines (el 31 de giner, estrena oficial de la Cretina Comèdia, i el 19 de decembre, aniversari de la mort del Viejo Casale) un nou dia nacional cretí: el 3 de Març en memòria del nostre gran poeta Ausias March i es tragué de la cartera una postal de l'Ausias de Jacomart, que presidí el sopar. Baydal feu demostració de la seua voracitat discutidora enfrontant-se a tots per a posar en el lloc que correspon al poeta de Beniarjó:

— Reivindiquem la seua obra; pero el personage era un noble cabró, un explotador, un violador, un home que sembrà el mal…

Forlati i Tur havien carregat, des del Cabanyal en un regal singular per als presents: el llibre Houses from El Cabanyal, rebut pels presents en mostres d'entusiasme.

I en eixes estàvem quan aparegueren la Morena i Diafebus. ¡¡¡A les onze passades de la nit!!! La morena, guapíssima i radiant, va tórcer el morro:

— ¡Est home ha aparcat en la Plaça de bous!, fent créixer la llegenda de Diafebus com a nefast aparcador.

— ¿Per qué no heu vingut des d'Aldaya caminant?

Pero Diafebus tenia el somriure inalterable i, emboçat en una jaqueta de senyor, fent un dandy, en els caragolets engominats, repartia abraçades i besos.

— Che, mira-lo, si pareix Ripoll.

El Capo prengué la paraula i es feu el silenci:

— Anem a guardar un minut de silenci per la mort del Viejo Casale, que va acontényer tal dia com hui.

Tots drets en silenci per a sorpresa general i mirades inquisitorials dels veïns de taula, del personal de restauració i del propi Neófito que es preguntava en un ulls com a plats "Mare meua, a on m'he clavat yo".

A continuació Diafebus recità —perque est home no llig, recita— un fragment del mític relat de Fontanarrosa.

I tancat l'emotiu moment en una ampla ovació, començaren a sonar els acorts de l'Himen Irregional i una dotzenes de templats cambrers i jovenívoles cambreres desfilaren cap a la taula carregats de plats. Autèntica bacanal romana: empanadilles argentines, pizzes italo-argentines, entranya, vacío, pit de pollastre, choriços criollos i botifarres, provoletes… tot regat en vi negre argentí, un shiraz magestuós: el Flichman.

Episodis republicans, lliteratura, qüestió nacional, anuari del bon cagar, història, dònes, unes roses blanca i roja per a la musa Morena —la Comtessa feu de les seues i anuncià la seua no-presència unes hores abans, per a indignació general i sobretot de Baydal—, política local, metablogs, uns brinets d'Scarlett —i JR defenent l'última d'Allen per a major indignació general, Sopranos —Baydal anuncia que s'havia papat les sis temporades i la plus en un mes, i ademés fent una tesis a l'hora… Admiració global. Mentrestant JR tractava de defendre que a soles havia vist tres capítuls de la primera, rebent una tancada chiuladissa—, Neófito més ulls de plat, Angresola fumant entre mos i mos, tots malparlant dels absents —Invisible, encara que algú digué que sí estava, pero ningú més el vea; Marpop, de qui ya es dubta de la seua existència, Comtessa…—, partit de fútbol pendent, afer Descarga i compra de partits, peuet talla 33 de coreana (ohhhhhhhh)…………

Nico, el maitre de local, porta un paquet de paper d'estrassa per a Don Vicè. Una nota no anuncia el contingut:

"For the Famiglia of Valéncia. Cent'anni T.S."

Don Vicè tremola d'emoció, mira a Forlati.

— Açò és cosa seua Consigliere.
— Ni de conya, Don Vicè, estic tan sorprés com vosté.

Aguaita a la resta de la taula buscant una mirada delatadora.
— Serà un patet —comenta—.

Els dits li tremolen i li costa obrir el paquet. Un feix de 10 puros en una vitola molt especial: Feliç 2009 i el nou flamant logo de la Cretina. Emoció generalisada. Ovació. Fòc i fum. Tots els dits senyalen a la Morena com a artífex de l'iniciativa. Clímax entre fumerades.

Don Vicè otorga la paraula a Baydal —ya comencen a donar-se les primeres mostres d'amor fraternal en el fondo nort entre Diafebus i Angresola; besos inclosos—, que s'alça en peu i llig el text que poden trobar baix d'este post. Pelos como escarpias. Després encara fa parlar a Neófito que no dona crèdit a lo que veuen els seus ulls. Tur, per contra, està com a peix —peix? peix? A qui li dien peix que no me'n recorde?— en l'aigua.

Ya estaven preguntant pels cafens i en el sector Diafebus-Morena-Angresola (fumant)-Baydal-Tur molta charrameca i els plats sense buidar.

— Pero, quines cadiretes de cagar esteu fets! Açò es immoral!

Cap problema. Estava Baydal. Ell acabà en tot, com acostuma.

Postres: flams normal i de café, merengue, crepes, dulce de leche… ansietat per començar en l'alcohol de graduació.

Cafens i cubates, en copa-balón, ben carregats, densos, substanciosos —la Morena, chupitos, d'orújol, cosa fina—. El Nota fotut, veent acostar-se l'hora de despedir-se. Un parell d'apagons en el local fa que tots es tiren la mà al pit, buscant la màgnum. Per un moment sura en l'ambient el desconcert, pero en el carrer no para cap coche ni apareixen tipos en ametralladores per la porta. Fa temps que estem a soles i potser és hora de demanar el conte. ¡Òstia, hem trencat alguna copa, pero cap plat! Be, potser mos hem passat en els cubates (Qui s'enduguera la noteta que l'escanege i la penge). Abans el maitre trenca mija dotzena de copes mentres anava a la palpa buscant la caixa de la llum del local. Nou apagó: Diafebus i Angresola aprofiten per a tocar-se més. JR també està molt carinyós, abandona l'irreverència i s'entrega plenament a la confraternitat cretina. Abraços, besos, copes que esclaten en l'aire, brindant, Cent'Anni, cent'anni. 1909. Quart orújol de la Morena.

Invisible es fa present per teléfon. No ha segut capaç de vindre al sopar —perque "hui l'empresa em paga el sopar". ¡¡¡Miserable!!!— i ara vol que anem a vore'l al local que ha tancat la seua empresa per a celebrar el seu sopar. I allà que anem. Sense el Nota, que treballava hui.

Algú s'atrevix a dir que no som de l'empresa. Una mirada de Don Vicè és suficient per a franquejar l'entrada. Allí nos trobem a actors i actrius bufats, ballant sensualment. Baydal triumfa en una dolça pel-roja, pero és home fidel. Tur li toca els rulls i Forlati renega: tant de rull, tant de rull, ¿i dels ulls que li dius? Mira quins ulls!

Don Vicè donà instruccions precises per a beneïr oficialment l'entrada de Tur i Neófito en la famiglia. Tur es resistix i entre bambalines es comenta la sorprenent reacció. Diafebus aboga per un tir en cada genoll. Baydal i Invisible —que s'ha posat les seues Lotusse imitació Chelsea Boots de 175 pavos i afirma que ha segut perque anava a vore'ns a nosatres— raonen com si es conegueren de tota la vida. Angresola i Forlati també es besen. Ma que mos voleeeeeeem!!! La nit amenaça orgia. No estaria malament si hi participaren algunes de les actrius presents. Diafebus ya porta la rosa roja de la Morena en el trau de la jaca. I es solta a cantar Castellóooooooo, de Luis Aguilé… Estem bufats com a ceps. En un dels arrebats emocionals d'Angresola, mentres besa a Forlati li reballà el rom-cola; en un atre en Diafebus va per l'aire el gin-tònic. Es fan barrets multidisciplinars, charrameques a cau d'orella, tots en tots. Qualsevol diria que nos coneixem des de fa cent anys.

Acaba la música i mamprenen les desercions. Més abraços, més besades, Angresola dona una lliçó de cóm abraçar a una desconeguda —¡Deu meu, quin mestre! ¿Qui se l'acaba a l'Angresola este?— davant de l'eufòria del personal.

Cinc irredents encara es dirigixen a l'Excuse-me. Piensa mal y acertarás. Sí, eixos que estan pensant: Baydal, Tur, Forlati, Neófito, Angresola. Cinc magnífics. Un poc desbaratats ya. A Neófito li toca ballar en la més lleja i fa el viage assentat en la cadireta de coche de Laia.

— Angresola, vas ve per a conduïr?
— Vaig de puuuuuuta mare.

Sona música pero no se sent. L'aldarull en el coche és demencial.

Coa de l'Excuse-me.

— Pero si açò és de bacalaeros. Açò no és el Acción?
— Que no, que posen rock and roll.
— Va una més.

Tur fa un discurs contra la nihilisació dels garitos que cobren entrada. És un home de principis. Nos abandona. La resta vendria a sa mare per un atre copasso. Rock and roll del bo, foscor i Scarletts a orri.

Puncha Nacho Valle que porta, que porta ¡que porta una camisola negra en el logo del Bada Bing!!!!!!!!

Comença el repàs de desperfectes: a la mitat dels quatre que són dos no els queda un gallet en la bojaca —¡serà per diners!— i una quarta part ha perdut el mòvil —pero hui l'ha recuperat del coche del Nota—.

Alegria i joya. Desficium no ha pogut assistir pero trobem a son germà. Cervesses, més brindis, més foscor, més bufats com a ceps.

Adeeeeeeeeeu, adeeeeeeeeeeu, adeeeeeeeeeeu.

I encara en queda u que manté erta l'ensenya sagrada de la Cretina Comèdia. I lo que no és l'ensenya.

..............

Quan vaig intentar parar un taxi, protegida la calvorota en una gorra un tant cutre, un parell d'ells en vert acceleraren a mida que s'acostaven i passaren de llarc.

La nit acabava com havia començat. La gorra sense dubte em brinda un eficaç disfraç de yonqui. Yonqui sí. De "superlativa Cretina". Com este mig dia ha pontificat Don Vicè en un sms. La sensació era generalisada: el plaer colectiu pareix no tindre llímits en esta famiglia. Un sopar… superlatiu.

PS Recorden encomanar camisoles i talles.

PS2 Són tots vostés maravellos. Gràcies, gràcies, gràcies.

Vespres de mort

Hui és un dia important, notable, significatiu, transcendental, almenys per a mi: assistixc per primera vegada a una reunió de La Cretina Comèdia al cap-i-casal, a València. No res serà igual a partir d'ara. Sé que entre a formar part d'una gran família de figurants, de comediants, de malalts, de viciosos, de somiadors, d'apassionats. Una gran colla de folls patronejada pel capo Vicè, sempre ben escortat pel consigliere Forlati i pels seus humils i obedients servidors: el capitano Diafebus -capitano de moment-, els picciotti JR, Angresola, Nota i Baydal, així com les minyones Morena i Comtessa. Tenim també alguns aspirants a formar part de la família com Marpop, Libélula o Topetí; o fins i tot d'altres que estan ací hui entre nosaltres, com Tur o Neófito... Ah sí, i Invisible, em deixava Invisible; he sentit parlar d'ell, però encara no l'he vist: comence a dubtar de la seua existència real.

En definitiva, és un honor, un veritable honor, entrar a formar part de La Cretina Comèdia i començar a fer negocis amb ella ací, a la seua ciutat de naixença, bressol de la nostra família. Qui entra en la família, entra per a sempre, i com ja va dir Tony Soprano: "al final els teus amics t'abandonaran, la família és l'únic del que pots dependre". Espere que siga aixina i que, d'una manera o d'una altra, sempre ens mantinguem units dins de La Cretina Comèdia. València ja és una realitat, Palermo i New Jersey són objectius de futur. Cavallers, senyora, vixca La Cretina Comèdia. Cent'anni!!

Bon any cretí, comediants

Cant Dotzé i Toscà

"Descompressió". Va ser la paraula que el Nota va al·legar com a motiu per a encetar un dels bons costums que caracteritzà la tertúlia de La Cretina Comèdia celebrada de forma pràcticament ininterrompuda -només per a dormir- durant quatre nits i quatre dies a terres florentines: la sessió nocturna a l'àmplia cuina de la casa a glop de vin santo (la misteleta toscana) o de limoncello (el licor de la Campània). Crec que va ser clau. Esperant-los -arribaren a les 2:15 de la matinada- m'havia fotut un quart de botella de vin santo acompanyant els cacaus i la lectura de "Cavall i rei" que havia començat uns dies arrere en honor d'un dels convidats tertulians. Si haguérem anat a dormir directament -ells al llit doble de l'habitació lliure de la italiana que passava la setmana a Roma i jo al meu amb el cap mig embotat- potser la cosa no haguera anat tant bé. Tanmateix, el Nota al·legà eixa beneïda "descompressió" i, allargant la primera tertúlia de coneixement mutu fins a les 4:30 h., tot començà a anar rodat. Les espectaculars anècdotes d'un Capo que prenia rellevància especial a eixes hores i en eixe lloc ens acompanyaren al llarg de la resta de sessions nocturnes casolanes.

Al sendemà, dimarts, ja sabíem que plouria incessantment, així que el dia es presentava a recer de cafeteries, bars i restaurants. Abans, però, havíem d'arreplegar les entrades del partit, tot saludant el gentil home de les oficines que ens les va guardar per haver tingut una xicona de la Barceloneta. Ja que estàvem al costat, i com si estiguérem en missió especial de la UEFA, aprofitem per a inspeccionar el bon estat del terreny de joc així com de les instal·lacions de l'Artemio Franchi. Donem el vist-i-plau. Agarrem l'autobús fins al duomo i, superada la impressió que sempre causa la seua visió en els visitants novells -el Nota en este cas-, comencem a patejar la ciutat vella sense rumb fixe fins a desembocar a la piazza San Piero Maggiore, on dinem per primera volta a colp de panino torradet, vins negres i els cafés corresponents, un menú quasi específic per a combatre la pluja de l'exterior. D'altra banda, no vull dir que dinàrem per primera volta en el viatge sinó que dinàrem per primera volta durant eixe dia, ja que, famolencs de viandes materials i espirituals, enfilem cap a Oltrarno passant per la basílica de la Santa Croce, el Ponte Vecchio i el Palazzo Pitti fins a arribar a la piazza della Passera, on ens peguem un altre homenatge al Caffè degli Artigiani passades les 15:30 h. Amb el seu menjar comença un dels adjectius del viatge, spettacolare, com el seu prosciutto di cinghiale (pernil de porc senglar, animal típic de la gastronomia toscana), la seua lasagna al pesto o la seua crema de castanyes i bolets amb barrumballes de formatge parmesà servida en cassoleta de pasta de piadina grossa. Spettacolare. El vi i el café, com sempre, ens acompanyen en quantitats tirant a excessives col·laborant al nostre estat de satisfacció permanent.

Mentre la pluja cau intensament passem la vesprada al caliu d'uns cappuccini a una terrassa coberta de la piazza Santo Spirito al mateix Oltrarno. Després, havent-nos aprovisionat de limoncello per a la nit i cantuccini (els rossegons toscans) per al matí, tornem a creuar l'Arno per tal de gaudir silenciosament de l'excel·lència de la piazza della Signoria des de la Loggia dei Lanzi. Finalment, com a remat d'un intens dia de xarrar més que alenar enfilem en autobús cap a Settignano, un xicotet poble pertanyent al terme de Florència sobre un dels turons que envolta la ciutat. Unes birretes a la Casa del Popolo i cap a La Sosta del Rossellino, un lloc selecte per a una clientela selecta. Un amo amb una debilitat especial per tot allò sicilià, com el nostre Capo, i un menjar exquisit: spaghettini -com no- alla Vucciria, cinghiale guisat i uns gnocchi alla gogonzola espectaculars, spettacolari. Uns postres no menys inoblidables: il bacio di Venere (un pastís d'ametla amarga siciliana), una torta de pistacchio di Sicilia, un iogurt amb tartufo i el cigaro del Che, una increïblement bona neula en forma de puro farcida de crema d'herba de tabac. Tot, a més, acompanyat pels bons consells d'una enoteca especialitzada en maridar plats i vins, en esta ocasió blancs de Pantelleria, negres de Chianti, passito (la misteleta siciliana) i rom de les Bermudes.

Tirem que se'ns fa tard, però perdem l'autobús de mitjanit i en vista que la Casa del Popolo tanca les portes tornem cap a La Sosta del Rossellino. Ens reben a porta tancada i durant vora una hora conversem amb l'amo sobre el berlusconisme -molts italians volen ser com ell- i la crisi econòmica mundial -capitalisme sí, però industrial i no especulatiu-. En arribant a casa allarguem la tertúlia de forma particular a la cuina de casa, bo i aprofitant per encetar el limoncello. A les 2 de la matinada, realment cansats, ens retirem als llits.

Dimecres al matí, aprofitant que ix un sol radiant, encetem un altre bon costum: desdejunar a la terrassa buida de la finesoalemanya, que -com la noruegocoreana, la del 33- quasi sempre ha marxat a l'hora que ens alcem, usualment entre les 9 i les 10 h. Cafenets amb llet, suc per a alguns i cantuccini al cioccolato per a prendre forces, mentre continuem la tertúlia finalitzada momentàniament unes poques hores abans entre vin santo, cigarret i limoncello. Baixem a la ciutat, esta vegada a piazza San Marco per tal de recórrer uns altres carrerons -si és que esta paraula es pot aplicar al traçat urbà de Florència-; eixim a la piazza della Santissima Annunziata i el Nota acomplix la seua penitència: encén un ciri a la Madonna de la ídem, patrona de La Cretina Comèdia. Anem anant en busca del restaurant on Forlati i Topetí dinaven diàriament en la seua anterior estada a Florència; parem a fer unes birres, Moretti 66 cl., i -no sé com- algú diu la paraula "Nàpols", el Capo s'encén i servidor i el Nota l'acompanyen entusiasmats: buon giorno Napoli, demà saludarem la seua llum, els seus altars i la seua gent. Il·lusionats per la bona nova i després de caminar bona cosa trobem finalment el restaurant, I' Vinaino, però com que és "massa tard" -les 15:30 h.- estan tancant. Hi tornarem.

Dinem unes pizzes a una terrassa del costat i, havent-les digerit difícilment, anem decidits a comprar els bitllets de tren pel sendemà. Uns horaris i sobretot un preu excessius -122 de l'ala- desaconsellen la realització del foll projecte. Així i tot, el Capo i servidor ens resistim. Nàpols és Nàpols, pràcticament el nostre Cap i Casal. Discutim molt i finalment: addio Napoli. Una altra vegada serà. Una miqueta atordits tirem cap a l'Artemio Franchi, tot aprofitant per gaudir de l'esplendorosa façana de marbre de carrara de Santa Maria Novella. És el dia del partit. Pillem l'autobús i fem la prèvia a un d'eixos bars típics dels entorns dels camps de futbol. Ens tirem al pap algun cappuccino, alguna birra, algun gintònic i algun vermut. Em descuide i em regalen la camiseta de la Fiorentina -grazie mille!-. Es fan les 20:15 h. i ens dirigim cap a la nostra porta d'entrada, no sense abans intentar que la cambrera del somriure preciós vinga al partit amb l'entrada de la Comtessa: lavoro, devo lavorare. Una llàstima.

Maratona Laterale, vicino alla curva Fiesole, un fons de seguidors impressionant. Els granotes posen les seues banderes -i també les nostres- i Forlati i un servidor ataquem els purets brasilers comprats per a l'ocasió. Partit intens, sense a penes joc, a excepció del que posa Ribery per a l'equip bavarés. Amb tot, la Fiore marca i aguanta quasi tot el partit fins que a pocs minuts del final el Bayern ens aigualix la festa amb un empat que sap a derrota en eliminar pràcticament els viola de la Champions -encara els queda la UEFA i qui sap si un enfrontament contra el València Club de Futbol-. Ens llevem el regust amarg a un d'eixos restaurants típics dels entorns dels camps de fútbol malmenjant uns plats de pasta, una pizza i vinga el pa toscà amb un oli exquisit de l'Umbria. Taxi i, com sempre, tertulieta a la cuina de casa a glopets d'unes begudes que ens van escalfant i preparant suaument cap al descans nocturn. A les 3 h. enfilem cap al primer pis, on estan els llits.

Dormim amb ganes i el dijous no traiem el cap per la finestra fins a les 11 h. Tertúlia matutina mentre ens pega el solet a la terrassa: el funcionament dels mitjans, la victòria d'Obama i qualcosa del genere. Se'ns passa el temps volant i quan arribem a la ciutat ja és considerablement tard. Fem una volta pel mercato di San Lorenzo, on Forlati i Nota compren records mentre Capo i jo parlem de gastronomia palermitana. Tirem cap a l'Estació per tal de compensar el frustrat viatge napolità: anirem a San Giovanni Valdarno, un poblet proper al que arribem vora a les 15:00 h., després d'un intens viatge de debats vexil·lològics. Al seu palauet-acadèmia ens reben les antigues professores del Capo, que hi havia passat un mes aprenent la llengua de Dant; uns amors, fan ganes de quedar-s'hi. Anem a ca Gianni, un sard explosiu que segons ens han contat, a banda de cantar a la guitarra és capaç de tancar el restaurant amb tota la gent que hi ha dins a les 3 de la matinada i posar-se a fer pizzes. Amb nosaltres la cosa és més relaxada. Hem fet prou tard i -després de servir-nos un bon plat de pasta i regalar-li al Capo un banderí de l'equip on començà a triomfar Zola- ha de tancar, amb la promesa de tornar per la vesprada.

Eixim a la plaça del poble -a Itàlia pareix que tots n'hagen conservat la del segle XVI- i prenem l'aire a una terrassa d'una altra plaça on ningú ens diu "Peret, si vols córrer". Finalment decidim tornar a Florència i deixar-li una nota a Gianni, qui, afortunadament acaba de tornar, i ens podem acomiadar com a senyors. Hi tornarem alguna nit d'estiu a cantar Cuore ingrato. A la capital de la Toscana arribem passades les 18:00 h. i aprofitem per a fer les darreres compres de quemenjars per al cos (vin santo, limoncello i cantuccini) i per a l'ànima (llibres i devedés a La Feltrinelli). Ens manca també creuar la galleria degli Uffizi i encara que estem pràcticament rebentats allarguem la vesprada a la deliciosa latteria de la velleta antifeixista que servix uns poals de caffelatte ben bons. La idea és, de fet, no sopar de tips que estem. Tanmateix, Il Pizzaiuolo està al costat, vora la imponent sinagoga, i no ens resistim a acostar-nos-hi; un altre rescabalament per l'expedició frustrada: és una pizzeria napolitana on, a banda dels potents antipasti, de les birres -per a rebaixar- i de les pizzes, ens trauen dos cannoli per a postres. Servidor, insaciable -la vida vol excés-, se'n papa un i mig davant la mirada atònita de Forlati.

La insaciabilitat de la vida i els recursos a l'abast dels individus en la cerca permanent de la felicitat és un dels temes a debatre. El cansament i la fartera semblen oblidats. Tant és així que aprofitem que estem a un dels pocs carrers de la ciutat amb marxa nocturna per a fer-nos-en l'última a un pub proper. Romcoles, gintònics i amaro. Ix el tema de la màfia. Hi ha comparança entre la valenciana i la napolitana? Afecta socialment de la mateixa manera? Hem progressat històricament? Servixen d'alguna cosa les lluites socials i els seus herois? La discussió puja de graus i de vegades transcorre a crits, fins i tot amb temptatives de "joc fora". Literalment tanquem el pub davant la mirada encara més atònita de la fauna autòctona. Tensos però contents per l'enriquiment de la discussió demanem un taxi que ens porta a casa, a la cuina de casa vull dir, on allarguem la xarrada més enllà de les 4 de la matinada a base, novament, de limoncello i vin santo.

Divendres, últim i curt dia. Fetes les maletes, no renunciem a un darrer desdejú a la terrassa, baix l'esguard de les oliveres, el roure, els xipressos i la torre medievalitzant de Settignano. Baixem a l'estació per a deixar els trastos al diposito di bagagli. Agafem un autobús que ens pega tota la volta a la ciutat i ens puja finalment al piazzale Michelangelo, un turó sobre l'Oltrarno amb les millors vistes de la ciutat on es pren consciència real de la magnificència de la cúpula de Brunelleschi i de la bellesa global de Florència. Unes últimes fotos i baixem cap a I' Vinaino. Hui sí que hi podem dinar: lasagna al forno, tagliatelle alla lepre (llebre) i spaghetti alla puttanesca, tot ben bo, rematat per una bistecca alla fiorentina de 880 grams a compartir. Un darrer cafè -com sempre, corretto di grappa per a Forlati- i via cap a l'estació. Els convidats arrepleguen les maletes i tots junts esperem l'autobús que els ha de dur a l'aeroport de Pisa. Es retarda perillosament més de 45 minuts: hi ha manifestacions d'estudiants. Finalment, però, arriba amb el temps pràcticament exacte. Abraçades, sensació de satisfacció plena i un servidor torna cap a casa. Decideix fer-se un últim homenatge de cantuccini i vin santo mentre acaba de llegir "Cavall i rei". Durant el cap de setmana no es pot llevar el cuquet de La Cretina Comèdia i, a més de tornar a l'Artemio Franchi per vore guanyar els viola, aborda online els huit primers capítols dels Soprano. Cent'anni!

...

"Descompressió" és la paraula que em ronda ara pel cap. Crec que la mateixa descompressió que ho va encetar tot dilluns passat ha estat necessària des del divendres per tal de cercar el camí que conduïra des d'aquella experiència onírica cap a la normalitat quotidiana. Personalment espere poder tancar eixe procés de descompressió amb esta crònica. Les sensacions no es poden transmetre tal i com es van viure, però almenys ací hi trobareu una crònica més o menys completa dels fets, de tot allò que vam fer. Allò que vam vore, allò que vam xarrar o allò que vam sentir quedarà al nostre interior, amb l'esperança de repetir tan magnífica aventura en un altre lloc i en un altre moment, comptant, evidentment, amb el màxim nombre de components de La Cretina Comèdia. No s'ho tornen a perdre, amics! Spettacolare!!

El cant que en fa onze.

L'entusiasme és una aspiració llegítima i, no obstant, ben susceptible de decepció; especialment aquell que apareix de forma intensa i et clava l'agulló i et fa pensar que has descobert la quintaessència del plaer, de la conexió, dels llaços invisibles.

A voltes l'objecte de l'entusiasme t'exigix una treüa per a relativisar-lo i, en acabant, decidixes recuperar rutines i mirar-lo de gaidó. Unes atres voltes la treüa el consolida i alguna cosa et diu que ha vingut per a quedar-se.

El bar Congo, en l'avinguda del Regne de Valéncia, en el Cap(o) i Casal és un dels llocs destinats a conservar la memòria de la ciutat. Una memòria, és cert, que a mi personalment em deixa indiferent: rendistes de camisa de solapes amples i cap tocat de capell, desfaenats, estèrils; passejants de gossos de catàlec i bossa de paper de la galeria Juan de Austria; permanents a boqueta nit i alternatius de la zona, que fan del cremar haixís bandera i símbol de rebelia de pandereta. Pero estan els cambrers, per damunt del be i del mal, i els taulellets modernistes de les parets o lo que queda d'ells. I la memòria. "Yo no vaig anar a Radio City". "Que no, que era Disco City". "Ah, sí". Memòria, decadència, nostàlgia. Paralels i meridians de la nostra particular derrota. 43°47′0″N 11°15′0″E. De moment. Que no és poc.

I la terrassa. I allí aguardava un Invisible tentat, desvelant lo efímer de les excusatios. I allí una cridada perduda de Diafebus, ídem. I el cavaller Angresola, embossat en el gavan. I el gran Capo, enjugassat mirant teulades i racers, perdut, desnortat, aliat del frenadol, fidel, impenitent. I Forlati, queferós, com si cada Cretina fora l'última.

Entre els terços, una reflexió primera sobre l'entusiasme i la decepció, sobre la caiguda de les actualisacions dels blogs, sobre la gelor de l'hivern sobtat. Al remat, veladament, sobre la nostra condició de mortals, capaços del entusiasme i de la decepció.

El Che Baires. Espai càlit, entranya deliciosa, empanades argentines, choriços criollos —embotits en Requena, pot ser— i pizza Maradona. Era dijous i feu fallanca un dels reclams: "Atendido por bella señorita". Acabarem en presó, havia pronosticat Angresola en la prèvia, constatant la tendència a perdre de vista les distàncies i a agudisar les mirades perverses.

— És un poc estranya, pero és la meua preferida —diu el cambrer.

Calia celebrar: el natalici del Dèu i la seua designació com a míster de l'albicelest. Brindàrem per ell i per l'amfitrió florentí.

Pizza Maradona i shiraz argentí. Flichmann a 12 euros. Una troballa inexcusable. Costipats, estornuts i contenció. Dos botelles apenes.

Una Cretina séria. Faltaven les purnes del Nota i de JR. I debatérem de la manipulació de les masses, del paper nihilisador de la televisió i de la cultura dirigida, de dadaísme, de situacionisme, de descontext, de l'èxit de la raça mediterrànea en el Quebec i en el Japó. De Florència, clar, d'una de les millors gelateries del món, baixant pel passeig dels Ufficci fins a l'Arno, a mà dreta. D'Scarlett, omnipresent. Del bar de Gianni, del compromís de Vicè de presentar-nos per sorpresa i oferir-nos una versió a capella del Core'ngrato, com si fora el Vesubio. De Carmela Soprano. De Bolaño. Sempre Bolaño. De llibres i fetichisme. I un poc d'indústria editorial. Lo just. D'un sms en la pantalla del capo: "Soprano es tira a la psicòloga?". Invisible ens ilustrà, carregat de raó. Integrats i apocalíptics. Més integrat que apocalíptic. La vespra dels 40 no aplega de bades. Adorno. ¿Qué vos faria més goig, tirar-vos a la Johansson o contar-ho després en una Cretina? Contar-ho, contar-ho. Recordàrem als absents, clar, als esmentats ya i a la Maga i a la Comtessa. I també a l'inèdita aspirant: a Marpop. I parlàrem d'ells. Be o mal. Això queda per a la crònica privada dels que assistírem. Especulen.

Florència. Fièsole, la grada Maratone. "Sempre em quede en la sensació d'haver parlat massa" s'excusava Invisible ya en privat. "Che, yo et conec més anys que Matusalem i no em canse de sentir-te. D'escoltar-te i de sentir-te". Era moments després de l'adeu: abraços sincers i emoció adolescent. Famiglia. Com la camisola del cambrer. Familia i baix un retrat pop de Don Vito Corleone, immortal Brando.

Això sí, el cos està per a poques bromes. Demà ningú volia ressaca. Ni mal de gola, ni grip primerenca. Suc de taronja i mala salut de ferro. Yo tampoc, pero tenia gana de ciutat i de nit i de parlar-li a cau d'orella a un tubo de Negrita, de fruir recreant els moments previs a la crònica, de dibuixar-la en una servilleta en el taulell d'un bar, deixant-me engrunsar per unes notes de soul. De mirar la nit en la distància i en l'ànima plena de vitalitat. Fugint de les paraules vanes, mirant, mirant i rellepant-me els moments vixcuts. Una coseta breu. Un homenage particular a la troballa. Pronte farem un any, recordà Vicè. ¡Un any! Pareixia tota una vida. "Podríem tancar un restaurant". El capo mai descansa. Sempre instalant-nos en l'excelència.

¿I saben que els dic? Que l'entusiasme és creixent. I sòlit.

Apèndix al 'Canto Décimo'

• ¡Realidad múltiple, nos mareas!

• El cretinismo empequeñece, la comedia salva. Benditos enanos redimidos y 7.

• El 'Cretino' naix; no es fa.

• No som un grup d'amics que se junta per a bufar-se. Quede clar.

• Cretins del món, uniu-vos!

• No sé qué dir-vos, amics…

• Cuando una mujer te baja la bragueta no es momento de pedirle pedigrí.

• La Cretina per la invisibilitat i l'horitzontalitat. En totes les acepcions d'esta última.

[Paperet de reflexions prèvies a la despedida].

Canto décimo

"Serà una Cretina històrica", reza el mensaje que don Vincenzo hace llegar a varios miembros de su famiglia. La semana previa a la celebración del décimo festival opíparo de los cretinos ha dado mucho para escribir en esas islas de reflexión que cada comediante posee en usufructo en el enorme mar de la blogosfera. Se esperan para las próximas horas, con ansia, conversaciones y aclaraciones jerárquicas a la luz de los faroles de un felliniano rincón llamado Amacord. Se desea paladear la enésima especialidad italiana. Se busca la agradable compañía de los caldos sicilianos para que el verbo fluya con más rapidez, de manera más ingeniosa. Se sueña y se materializa, por fin, esta Cretina revestida de grandeur.

Diez minutos antes de la hora prevista, don Vincenzo arriba al local. Tal y como mandan los cánones, viste con protocolario traje oscuro, luce corbata y zapatos negros, y sus espaldas están bien cubiertas por su picciotto JR. No tardan en llegar a puerto el resto de los comediantes: Nota, Invisible, Forlati y la Comtessa. Y también Diafebus, resuelta su ya clásica duda sobre la ubicación del local. El marinero buscó spaghetti y tradición y se hubo de conformar con gnocchi y modernidad. A la próxima será.

Una vez confirmada la ausencia de Angresola, que se añadirá al grupo tras el yantar, comienza la verborrea en la mesa exterior. La noche empieza caldeada, al discutirse los méritos notarísimos para un ascenso fulgurante en el seno de la famiglia. Se habla de todo, sin rehuir temas. Don Vicè pasa de puntillas sobre sus prospecciones e intereses en el país de lengua románica y estampas románticas que dejó atrás hace unos días. "Tenint un francés aixina discret" se hace difícil triunfar entre la pléyade de aventureros que plagan la verde campiña québécoise.

La hilaridad no hace sino aumentar con la aparición en escena de la gran estrella de la noche. Eva, la joven con la que Bigas Luna soñó en la sala de espera de los premios Goya, sirve platos en Amacord con una franqueza y una gracia insultantemente frescas. Con un simple "¿Qué pasa, capo?" ya tiene bula para hacer y decir lo que quiera en esta "noche histórica para Valencia" (C9 dixit). Sus problemas para abrir las botellas del Nero d'Avola desembocan en los gestos caballerosos de Forlati, un maestro sumiller que es tan bueno destapando como degustando. Mientras, Invisible hace patente su invisibilidad; la Comtessa explica el significado de sus tatuajes a Eva y habla de los afanes marineros de Caborca, comprensibles en "una Comunitat que mira al futur amb el mar Mediterrani de fons" (Nou de nou); Diafebus transporta a la Morena, vía telefónica, a un mundo de locos; J y Nota hablan de la Guerra Civil y los hermanos Coen e Il Capo observa, con mirada de condescendencia, las travesuras de sus asalariados.

Llega el momento de la degustación. Plato de entrantes, regular para todos con la excepción de Forlati; platos individuales, regular para Forlati ("A lo mejor es que el camarero se ha pasado con algo, va tó ciego", masculla nuestro contacto en el local) y apetitosos para el resto; postres ("Tiramisú, tarta de fresa y luego está la tarta de chocolate, que es industrial. Yo la he probado y está muy mala": otra sentencia de nivel), cafés, licores ("No queda grapa, se la ha bebido toda el cocinero") y despedida en dirección a la cercana Caxbah, no sin antes invitar al Nuevo Talento Cretina, Eva, al próximo festival de la palabra y la farra. "¿Os dedicáis al arte, no?". Más risas, chanzas y propinas. Adiós. Buenas noches y gracias por venir.

Una vez llegados al local de nombre árabe y calor propio de sauna, y en medio del siempre edificante análisis político de la realidad valenciana, cae Angresola como una bomba con una frase digna de aplauso. "Vine con la intención de convertirme en el palanganero oficial" resume, con gracia, su frustración ante su relevo en el aparato dirigente de la Cretina. Su móvil no para de echar humo, clara señal de que las diferentes famiglias se lo rifan. Para la Cretina es un lujo contar con una mente tan clara como la suya y no está dispuesta a renunciar a él. Sus excelentes maneras le hacen merecedor de una segunda oportunidad. Y el ascenso del Nota queda, asimismo, congelado, a la espera de la recapitulación de méritos suficientes para ocupar el puesto.

Bien entrada la madrugada se desata, de manera furiosa, el brainstorming. Estatutos, camisetas, carlismo, "És una cretina prou desconcertant" (Capo dixit), Burguera, "¿dónde está mi boli?", Rita, el blau de la Senyera, Gaspar Rubio y los hermanos Calpe, "Qüestió de noms", Vicent Soler, "Alarte és molt guapo", Edgardo, "Toca pagar", fotografías, "Té collons que passe per ací un italià a les tres della mattina", Pussy, motos, Pachá, abrazos, "adéu". Hasta la próxima.

La Cretina Comèdia informa

Els arguments d'Angresola són raonables pero ni la seua insolència ni l'indolència mostrada pel propi Nota davant de la nostra angoixa per la situació han de quedar indemnes. A pesar de tot, la proyecció del Nota i el seu ferm compromís en mantindre els principis de la CC durant la seua absència han de ser motius d'indulgència.

Aixina queden les coses:

Angresola serà desposeït del seu càrrec i passarà a ser picciotto i si cal, chòfer de Don Vincenzo. Haurà d'arreglar-se-les en Àgueda per a fer la crònica de l'8ª cretina (la de Sant Jaume) en el determini del divendres 17 a les 23,59h. I tindrà la missió de fer complir el compromís d'Invisible d'escriure la 9ª (del Belga i el Negrito) i de Libèlula de preparar l'ilustració, tot açò en el mateix determini. Posar al dia les cròniques és fonamental i un eixercici disciplinari imprescindible.

El Nota, en l'atenuant, dalt expressat pero en l'agravant de ser qui sembrà el niu de l'indisciplina, tindrà congelat el seu ascens durant les pròximes semanes. Ell personalment tindrà la missió de transmetre a Angresola les instruccions de dalt i fer-les complir pels seus propis mijos i fent us de la coerció segons el seu propi criteri.

Depenent del comportament d'abdós, el 25 de novembre prendrem les decisions pertinents respecte al càrrec de Capitano, 9 mesos just, 3/4 d'any, després de la santa festivitat de l'Annunciatta.

Abdós ademés hauran de complir una última exigència: anar el 25 d'Octubre a encendre un ciri per Big Pussy en l'Iglésia de la Mare de Deu de l'Anunciació d'Aldaya. Crec que només l'escena q ilustra el penúltim post de la CC i que tots tenim sempre en ment, els ha lliurat d'un destí fatal. I de ben parits és ser agraïts.

Òbviament hauran de fer-se una foto més que siga de mòvil en el moment d'encendre el ciri. I eixa serà l'ilustració que acompanyarà l'explicació de tot este procés en el blog de la CC. Per a escarni públic i eixemple per a futurs diletants. ¡En el pà de la famiglia no es juga!

Signen: Don Vincenzo Vucciria, don Larry Forlati i don Diafebus de Constantinoble.

Canto Séptimo

Fui el primero en llegar. Y a gran diferencia del segundo. El anfitrión Forlati deshizo su siesta, teleguió a este inútil al volante y salió a los pies de su casa para asegurarme que sí, que ya había llegado. Con su habitual cortesía me enseñó sus muy queridos dominios. No pudo disimular su orgullo ante el más inmaterial de todos: las prodigiosas vistas hasta el mar.

Era tan pronto sobre la hora convenida que nos bajamos al pueblo. Primera ronda: viejas y nuevas confesiones, cafés, copas, Nitrato de Chile, proyectos de futuro, modos variados de sobrevivir al presente. Y vuelta para arriba. Al poco Diafebus repitió el ritual de la guía a través de teléfono. Para la próxima en Chiva, habremos de estudiar lo de habilitar walkie-talkies, por lo de la crisis. Y llegó botella de mistela en mano (sin destapar, no se crean ustedes). Y más mesa, frutos secos, cerveza, y el sol que iba cayendo sobre la atalaya forlatesca de una espléndida tarde de verano. Libros, cosas, gentes, el leer y el follar, algún comentario unánimemente reaccionario sobre cierta juventud bacalaera y ciertos hábitos (pero tenemos razón, ¿no creen?)

Joder, són les nou, ¿i estos quan venen? No pasa nada. Forlati nos convoca a los dos cretinos a las tareas preparatorias del fuego. Pies, manos, algún corte, y los haces de leña se acumulan frente al altar panteísta y caníbal. Las birras se apoyan en cualquier lado y la noche cae. Llegan el resto de oficiantes: Vicè, Nota y JR. Este último y el cronista se conocen allí. Hasta entonces sólo se habían leído. ¿Com estàs? Tant de gust. Un gran tipo.

El fuego que fue salvaje ya son brasas y a su alrededor el palique arrecia: Los Soprano, libros, Los Soprano, movidas laborales, Los Soprano, cóm està de bona eixa tia, Los Soprano. Me acordé de Borges: "Allí estaban -sentí- las antiguas cosas elementales: los árboles, los perros, el olor de la carne que se dora, el fuego que reúne a los hombres". Faltaban los perros. Para compensarlo, hablamos (malhablamos) de algunos con corbata y chófer a cargo del presupuesto. Y juraría que alguno aulló desde lo lejos.

Ya en la mesa los cretinos y el más serio aspirante: el hijo del anfitrión. Con trece años y el mayor de los privilegios: sentarse en pleno Cónclave. No era para menos pues estaba en su casa. Quizás ahí -oh, ventajas de la escritura demorada- nació el gusanillo que se plasmaría en su entrada en la blogosfera. Otro gran tipo. Créanme los foráneos: no hay uno malo.

Devorada la carne, agotados los vinos, saciada la fartera hasta con fiambre -sí, yo fui uno de los que más tardó en dejar de tragar-, llegaron los licores. Y más inmisericorde palique: conciertos, blogs amigos, blogs detestados, parentelas ilustres ¿qui, qui era ton tío, Vicè?, fútbol, hábitos y noches salvajes de algunos futbolistas, esbozos de posibles invitados a los que asustar con nuestra masónica prosodia, vanos intentos del Capo de redacciones estatutarias, memorable recitado de Diafebus de uno de sus poemas, brindis por los y las ausentes y proyectos de traslación de Cretinas a exóticos parajes, que llegarán: no dejen de leernos.

Después abrazos y despedidas, torpes maniobras en los coches, las archisabidas equivocaciones en el recorrido y el fervor atávico de los ateos: Ai, Mare, que no em paren que perdré el carnet per sis o dotze mesos!.

La Cretina Comèdia informa

El cretí comediant Angresola queda condemnat a escriure les cròniques dels sopars dels pròxims sis mesos. A més, queda destituit del seu càrrec de capitano, responsabilitat que passarà a exercir l'ex picciotto Nota. No hi ha recurs possible i la més mínima reincidència obligarà a la Cupola a prendre decissions més severes. Ens trobem davant la necessitat d'un colp d'efecte en la Cretina Comèdia. Cal actuar per a restablir i refermar la normalitat interna de la famiglia. La generositat ha sigut ampla, però la situació ha arribat a un punt límit. La crònica dels sopars és un dels pilars fonamentals de la CC. La crònica, cretins comediants, ens dota de personalitat, singularitat i imatge. De respecte.

Signen esta sanció els cretins comediants don Vincenzo Vucciria (capo), don Larry Forlati (consigliere) i don Diafebus de Constantinoble (capitano primer).



No vore este video si vosté, amable lector, no ha patit i gaudit abans de les dos primeres temporades de The Sopranos.

Canto sexto

Antipasto: Arrepentimiento
Como pensarán Edgardo y todos los cretinos de buena voluntad, las raíces cristianas y piadosas de la Europa mediterránea, desde el Cabanyal hasta Palermo, imponen ciertas hipotecas, como por ejemplo impedir a Diafebus, Forlati y Vicè reunirse vía e-mail para, por poner otro ejemplo, planear el asesinato del señor Nota. Sirva esto de arrepentimiento y lo que sigue de penitencia. Porque ya he visto la luz, y he comprendido que sin crónica –que es el género que dota de inmortalidad a los pequeños sucesos, y nosotros no somos más que un accidente con un sentido muy sensible de la estética- la Cretina, simplemente, no existe.

Primo piatto: Penitencia
La noche –no pregunten cuál, simplemente aquella noche- planteaba retos y el atractivo de la novedad; y es que tras unos meses de consolidación la Cretina promocionaba un nuevo socio. Y Forlati, que respira salitre y siente un respeto atávico por las liturgias que unen costas y culturas, convocó a Angresola, sin rama de olivo y estampita, eso sí, pero con el único conocimiento de un lugar, una hora y cuatro alias virtuales en la mochila.

El tipo se hizo rápido con la escena, abrió el campo y repartió juego. Como espectador asistí a la crucifixión (aquella noche todo fue muy ritual) programada y sañuda de un buen chico de barba rasurada e hispanos modales. Se glosaron las infancias bajo una garrofera y las primeras lecturas –las primeras pajas, ¿fue aquella noche?-, se asistió al enésimo intento de arreglar el país, se mascó la frustración indigesta por Rian and Scarlett (suerte muchacho, el estilo ante todo) y el vino corrió sin complejos. Vincenzo intentó que todo acabara con canolis, pero allí había un camarero para recordarnos que nos quedan viajes por hacer y promesas que cumplir.

El intercambio protocolario de bolaños y mafaldas dio con nuestros huesos en el Robin Hood, un lugar perfectamente vulgar con las chicas en la barra más guapas a ese lado del Turia. ¡Cómo olvidarlas! Belleza serena y unas extrañas ganas de mear que nos hizo a todos desfilar por la barra para comprobar si lo que se intuía era cierto. La secuencia de ron-colas y gintónics nos llevó al territorio de la fascinación e inspiró confesiones emocionadas y silencios llenos de respeto. Eso, queridos lectores, queda estrictamente en el recuerdo de los presentes.

Copas: Perdón
Aquí me tienen, queridos impostores, captadas las sutiles amenazas, apelando a su bondad y con mi integridad en sus manos.

Lo prometido, si es cumplido, salda la deuda. Espero.

Canto quinto

Con sabor, con olor y calor de barbacoa empezó esta nueva cita de la Cretina Comedia. El sr Forlati nos acogió en su particular paraíso, divino paraíso, con vistas panorámicas de Valencia los días claros, con su hospitalidad; nos enseñó las zonas de guerra de su infancia y nos explicó la historia de los tres hermosos pinos (y otro más en crecimiento) que delimintan ese particular edén. No deje que le talen, sr Forlati. Sin dejar de lado la crónica arbórea, el algarrobo que nos cobijó durante el festín - con alguna que otra queja por su parte en forma de bombardeo de algarrobas - al trasladar la mesa bajo los pinos dejó de protestar. Otro de los ori-ginarios, el sr Vicè, nos deleitó con sus espeluznantes historias por tierras sicilianas, nos hizo vibrar también con una bandeja de una confitería y mantuvo hasta el final la duda de si era dulce o salado lo que se escondía baja la envoltura. El sr Diafebus, recaudador de leña y tipógrafo de las primeras señales de humo de la barbacoa, fue el único valiente que se atrevió a darse un baño en la piscina. Sabe una cosa? se nota que es de buen comer, usted no echa sal, bendice la comida!. Nuria se adentró en todos los mundos de la Cretina, aportando sus particulares historias, llegó usted bien?, fue un placer conocerla. Y una servidora, que por segunda vez disfrutó como una niña.

Se habló de todo y de todos y como siempre muy mal, se echó de menos a los ausentes. Nota, yo que usted tomaría medidas con el canto cuarto, pues se hablaba ya de una visita de tintes sopranescos. Se abrazó en ausencia a JR a Marpop a Ìtaca y a Angresola, al que la casualidad no le permitió compartir la velada, aunque....de alguna manera, con la llamada telefónica, sí estuvo presente, me hubiese gustado conocerle.

Y así transcurrió la noche, con una exquisita carne asada, con buen vino, con cervecitas, con la necesaria tertulia alrededor de la barbacoa, con pasteles dulces, al final eran dulces, y con sus correspondientes cabatrones.

Gracias por permitir el intrusismo, gracias por la creación de la Cretina Comedia, gracias por la hospitalidad, gracias a todos por ser como son.

Muchos besos, un lujo conocerles

La Morena

amonestación e invitación

Sirva esta primera entrada para afear públicamente la conducta de uno de nuestros miembros que, desafiando lo más sagrado, ciscándose en lo más concreto, soslayó su obligación de cantar el cuarto canto. No le pedimos excusas porque no las hay. No halle paz en la tierra mientras no cumpla con su deber para con la cretina. ¿O es que prefiere que cuatro tipos en chándal le canten una nana?
Puestas las cosas en su sitio, vaya en primer lugar este regalo musical de la maga para entrar en calor antes de zambullirnos en el canto quinto.
Bailad, bailad cretinos!!


“Baila conmigo”

Bailemos pequeño forastero
Muéstrame pecados ocultos
El amor puede ser como la sumisión
Sedúceme otra vez

El arrojo de un ángel
Que tiene el cielo como indulto
El atrevimiento de un hechicero
Con demonios bajo su manga

¿No quieres bailar conmigo
En mi mundo de fantasía?
¿No quieres bailar conmigo
En un ritual de fertilidad?

Como una aparición
No pareces real después de todo
Como una premonición
De condenaciones en mi alma

El camino para que yo te quiera
Bien podría ser ilegal
Te he visto en miles de pensamientos
Has hecho que los ángeles caigan

¿No quieres bailar conmigo
En mi mundo de fantasía?
¿No quieres bailar conmigo
En un ritual de fertilidad?

Vamos pequeño extranjero
Sólo queda un último baile
Pronto la música terminará
Permitamos que ocurra una vez más

¿No quieres bailar conmigo
En mi mundo de fantasía?
¿No quieres bailar conmigo
En un ritual de fertilidad?

Aprovecha conmigo
En mi mundo de fantasía
¿No quieres bailar conmigo
En un ritual de fertilidad?

Canto Tercero

La Cretina Comèdia incomprensiblemente no es un circuito cerrado. La Cretina Comèdia admite intrusos. Los intrusos (V Molins y Little) llegaron los primeros a la escena. Y la escena, que es la música, el vinilo, colaboró. En la escena, constituida a la manera de Benimaclet, se enarboló, sin llegar a lo exacerbado, la predilección por la carcajada. Entre tanto, y sentados sobre sus profundos sillones, los clásicos cobijaron a los nuevos sin someterles si quiera a las preceptivas putadas para novatos: ninguna demanda de señales coincidentes, nada de pruebas per si de cas son soplones delatores. La Cretina Comèdia es confiada, pero no perfecta. La Cretina Comèdia engaña: los intrusos pensaban que estaban allí por tráfico social, por brotes de amistad, pa-conocernos-y-eso. Oh, error. Los intrusos tenían una finalidad disolvente, habían sido escogidos por Vicè y JR para romper una inédita mayoría, para desliar el bloque de los que militan bajo el régimen resignado de las sms-amenazas y del "y tú quién eres". (No hablemos de regimenes). El Nota y Forlati, ante la estrenada inferioridad, desplegaron el espíritu de HH, juntaron filas y dijeron que con diez, y hasta con dos, siempre se ha jugado mejor, dónde va a parar. El sexteto, vestido así, comenzó el desgaje.

Vicé, el pensamiento, sorprendió con una carta de una mañana demasiado temprana. A esas horas, retrocédase unos pocos años, el joven, las legañas, el pijama, la mare, interactuaron con el ya entonces muy viejo Del Olmo y el alcalde aguileño de Albal. El asombroso caso de los jamones perdidos volcó la primera carga de risotadas. Y es que Albal està al costat de Catarroja y entre los jamones había un besugo. Un gran estruendo. Una ovación por la historia. Forlati, manos inquietas, fluía discurriendo, poderoso en su posición. El Nota era -y si hay suerte todavía lo es- una especie avezada en el proceloso arte de la improvisación. Con una celeridad insólita para dibujar su ocurrencia, liarla junto a un dardo y lanzarla, que allá va. Más risa. Los intrusos, ya conocedores del porqué de su presencia, volvieron a caer en la tentación y, con la memoria, atraparon indiscriminadamente a cualquier bicho de los que vuela con demasiada recreación. JR, sosegado, me-voy-un-segundo-que-tengo-que-entrar-en-el-programa, pidió perdón por las bufas y se desplegó con cuatro (o seis) identidades distintas. Es la suerte de los que no tienen voz única.

Y continuó. Apareció la versatilidad maleable de la majestad. La chica tiene un lefazo en el pelo, sabes. Cerveza, vino. Milan del Bosch los está sacando. Sabino. Armada. Castellón. Intuiciones de un rencor contra Ryan Reynolds que se ha incrustado como la mancha de la hija pija. El cartero que ahora, ya ves, escupe a los mejores. Gaspar Rubio. Los 400 mil euros. A mí mañana me toca un muerto. Casa museo. Pues a mí el marrón. Y ahora T. Aquí chapan, tiremos allá. Algo de Víctor Hugo (Aristizábal). Las canarias y el principio elemental. Ayala puede dar una faena. Son las tres. Catarroja està al costat d´Albal.

Canto Segundo

Hay especies que hacen del desmentido a Darwing un motivo para amanecer cada día. Así los cretinos comediantes, así el Nota, que caló las gafas, requirió la camisa, fuese y dejó al enterrador con cara de imbécil sosteniendo la pala bajo un diluvio de resaca. Así Caronte Forlati que no aceptó óbolos - pero la moneda es la vida - y remó por todos. Así Vicè que en un birlibirloque de heterónimos se trajo a si mismo impreso y de lujo y bajo el brazo. Así JR que lleva a cuesta sus santos rincones y los puebla de voces sin micrófono. Así la Morena viajera que llegó cuando ya estábamos todos, se sentó en un codo de la caverna y dibujó mamuts en silencio para conjurar el hambre infinita de símbolos e incardinar su sur en nuestro norte. Así Diafebus (asgo el cálamo, digo el día, miento enanos en la venta)
Salimos de casa de Forlati como los intocables de Eliot Ness, ustedes no lo vieron, pero allí andaban todos los fetiches: la Thompson, las gabardinas con olor a algas y gasolina, los sombreros de ala de albatros, los cigarrillos, la mirada. ¿Una de bacalao? Coño, que sean dos. Y las casas del Cabañal, de córpore in despropósito y los bueyes que perdieron contra las excavadoras y las barcas de manisa primorosa que partirán al olvido. Casa de la Reina, donde Forlati penetró de niño (Pobre buen Forlati; saltó la verja de hierro, ingresó a la penumbra del patio de piedra y ya no volvió. Nunca, que es como de verdad se regresa). Desde los tejados otro Forlati nos miraba con una botella de ginebra. A ras de suelo el Cabanyal es Habana centro, un pedazo infartado de corazón por el que corren niños con el culo pintarrajeado y yonkitos y gordas increibles que llaman a gritos a otros niños en otros patios oscuros y un viejo sin camiseta que paira en su silla de mimbre con los cascos puestos. Tal vez sea lo mejor. Delfos se pasó a la radio fórmula. Dejen todo de nuevo.
Y de pronto las historias. En algunas casas del barrio se engríe una suerte de palomar viudo; miramares. En las noches se encendían allí los fuegos de Penélope. Corre Ulises, corre a casa, el tapiz se quiere deshacer, el arco cruje, el perro es viejo y los carabineros olfatean a través de la noche tu cargamento de whisky y tabaco. Corre preciosa antes que estalle el pandero. Corre, corre y vuelve a casa y escurre tus botas y estaqueame como el rayo en el patio.
Una de anchoas, un tomate abierto, vino, cerveza ¿se puede fumar? Hoy se puede todo. Y aquí el escriba enmudece ante Guillermo. Muera la muerte. Cada lomo de anchoa, delicado y brutal como un beso en medio del incendio invalida al maricón de Flaubert. Como en el fondo somos lobos de buen corazón media anchoa y medio tomate se mueren de mengua en el plato y hace falta insistir para que su eternidad deje de flotar en aceite de oliva (pero es óleo y nos retrata) y se integre a los procesos del aquí y ahora de los intestinos.
Y más calles y un solar donde una mano ha trazado una portería de fútbol con pintura blanca para que los niños un día marquen el gol que nosotros fallamos. Todo me lo pueden quitar, pero no el miedo que siento ahora mismo, dijo Lorca un segundo antes de que lo asaetearan las balas, agudas como hojas de olivo, doradas como el sueño de los gitanos.
Igual que el barrio nosotros también tenemos estrechas callejuelas laterales para salir corriendo. También nosotros muchas veces las tapiamos para sembrar geranios y puertas que derribaremos cuando llegue la estampida final.
Y El Polp. Quod scripsi, scripsi. Mejillones al vapor con un cierto regusto a tortilla de patata, tal vez por el exceso de sal y no hables tan fuerte de la mafia y sigamos con la cerveza y, no, no digan nada, porque la historia de este local está ya contada.
Salimos con las primeras gotas de lluvia, Forlati, El Nota, JR, Vicè, La Morena y Diafebus. ¿Qué por qué no tocó Calamaro esa noche? Porque le daba vergüenza.
Calla el escriba.

INFIERNO CRETINO (Canto primero)

Sapete cosa gli diceva Dante a Beatrice? "Apri le gambe, e ti farò felice!"

A la mitad del viaje al Peter Luger, nos encontramos con unos estupendos arroces negros y melosos, por habernos apartado del camino recto. ¡Ah! ¡Cuán dichoso nos sería recordar lo salvaje, áspera y espesa que fue nuestra primera gallola, cuyo recuerdo renueva nuestros temores! No sabemos decir fijamente cómo entramos allí, tan adormecidos nos quedamos cuando la camarera (sí, Diafebus, sí) nos tomó nota y nos abocamos al único camino verdadero:
Scarlett, Mafia, Scarlett, Peter Griffin, Scarlett, Ronald Koeman y la sosa, Scarlett, don Pedro, Scarlett, Andrés Calamaro, Scarlett, Tarantino, Scarlett, mayo 68, Scarlett, Enrique Ginés, Scarlett, Ryan Reynolds véte ya, Scarlett, Forlati, Scarlett, Diafebus, Scarlett, un rincón apartado para entrar en el murciélago a pelo, Scarlett, su notarísima, Scarlett, Vicè, Scarlett, muy buen vino, Scarlett, Paul Preston es del Everton, Scarlett, dragones, Scarlett, Flavio Josefo, Scarlett, ¿Canela? Ideal per a un uno contra uno, Scarlett, "¡¡Historias de Roma ya!!", Scarlett, lluvia fina, Scarlett, nos vemos en el Cabanyal, Scarlett, realidad múltiple nos mareas, Scarlett, ¡salut comediants!, Scarlett...