domenica 20 dicembre 2009

Arenga

0commenti
Han passat vora onze mesos d'aquell primer aniversari, celebrat la nit del 31 de gener de 2009. La Cretina Comèdia, després d'un any iniciàtic memorable, parava taula al carrer de l'insigne humanista Lluís Vives, un exiliat a qui li agradava repetir Sal vitae, amicitia: 'la sal de la vida és l'amistat'. Hi férem acte de presència pràcticament tots, bé al sopar, bé a la discoteca, bé a la Malva-rosa. El capo, la cupola, les minyones i fins i tot uns quants convidats d'excepció: un parella de periodistes, feliçment casada en l'actualitat, un altre del gremi, feliçment mordaç adés i ara, i un medievalista olotí, que assistia atònit al tuacte. De fet, encara em demana de tant en tant: què és, de l'editor? i del capo? i d'aquell que deia 'dalfí'? i de l'alcoiana? i d'aquells altres? fareu Cretina en breu?

Després, efectivament, n'han vingut unes quantes més. Algunes tan memorables com la del porro de la senyoreta Scarlett. Ja me la contaran, amics, perquè forces majors em retenien. S'apropa el segon aniversari. Algú ha dit Yherushalayim? Ja l'albire, a la llunyania, terra de Judah, terra àrab, terra hebrea, terra sagrada, terra de plors, terra de tots? Amb nous horitzons o sense ells, La Cretina Comèdia continua existint, continua reproduint-se, continua fent créixer el seu mite. Pareixia mentira, però ací estem: un segon Nadal, un segon aniversari i la força de convocatòria continua intacta. A per ells, que són molts, però nosaltres més honrats. I feliços. A vore eixe arrosset... Bones festes als absents!

mercoledì 9 settembre 2009

Felicitats, granotes!

0commenti
COMUNICAT OFICIAL

La Cretina Comèdia vol sumar-se a les felicitacions al Llevant UD en les celebracions oficials del centenari de la seua inscripció com a club a la Federació Valenciana de Futbol. El Llevant UD, una institució que aglutina passions i records, i que atesora un currículum replet de històries de llegenda, però també d'adversitats, és fonamental per a comprendre els últims 100 anys d'història no només del futbol valencià, sinó també del Cap i Casal.

D'arrels fortes, que ara podem conéixer amb claredat, personificades en el Llevant FC del Cabanyal i el Gimnàstic FC del Patronato de la Juventud Obrera, el Llevant és un club necessari en l'imaginari col·lectiu de valentins i valencians. Una entitat de doble adscripció, de cor blanc, negre, blau i grana, que deu tant a José i Víctor Ballester com a Amador Sanchis. A Juan Puig com a Silvino Cervelló. A Rafael Valls com a Isaías Aspas. També a Alfonso Pallás, Paco Machancoses, Ramón Balaguer, Ramón Victoria, Manuel Grau Torralba, Antonio Román, Paco Gandía, Salvador Regües i tants altres. I, per suposat, a toda una afició, dual però sempre fidel. A voltes proscrita, oblidada, "forjada en el yunque de la adversidad". Però, a fi de comptes, cor i ànima d'un sentiment que ara arriba al seu centenari.

Felicitats, granotes!

lunedì 25 maggio 2009

L´arte di un popolo

4commenti
"Bullirá el mar com la cassola en forn mudant color e l´estat natural"
Ausiàs March



Corría un fresco que intuía la vida pròpia de una casa cerquita de la ciudad, con ánsias de volvernos a encontrar, en la cretinense espera de vernos las caras y poder disfrutar de tan grata compañia. Nuestros anfitriones, pendientes en todo momento, para poder deleitarnos con sus exquisitos manjares. no dejaron escapar ni un solo detalle, y preparados incluso, para reaccionar ante la torpeza de algun invitado para no dejar el suelo perdido. Tanto entusiasmo y pasión por el mar se nos presento en un rico escenario sobre la mesa, con unos entrantes, que por poco estaban exquisitos, y que evidentemente, no sobraron ni las migas. No sé que hubiese sido si Baydal hubiese estado presente. Mientras, un llobarro se cocía tranquilamente en los altos hornos de la delicadeza culinaria de la Srta. Morena y Diafebus, habíamos abierto alguna que otra botella de vino blanco fruto de "algún celleret bó de la terra". La espera se hace corta, y el futbol nunca nos abandona señores. El pescado aparece en la mesa, adobado con patatas y cebolla. Sin palabras, exquisito, grandioso!!No esperábamos menos de personas que miran tan de cerca el mar. Los invitados y anfitriones hablan animadamente de un posible viaje cretinense a Sur-Africa, que no sé si saben : "Ah, Jo conec a uno de Paiporta que viu a Sud-Àfrica", il Consiglieri, y una risotada desmesurada se abre entre los invitados. Si, es que nuestro consiglieri ha estado transitando mucha lectura en "El factor humano", que nos recomienda insistentemente.
Aparecen de entre el corredor unos barquitos hechos a mano por el Sr. Diafebus, que le han llevado a hacer embalses acuáticos en el fregadero, en la bañera y en el lavabo, sin demasiada suerte para poder navegar. Lo ha probado todo, señores. Y hay que decir que ha tenido mucha destreza en su construcción. Curiosos barquitos, que rogamos nos elabore uno a cada uno de los miembros de la cretina comedia como signo de distinción, amico!
La gente se siente cansada, algunos tienen que trabajar, otros alargarán toda la noche en la ciudad, y dejamos descansar a la Morena y Diafebus, mostrandoles nuestra intención y nuestras ganas de volver por estos lares.
A veces el tiempo se nos va, pero la memoria és sabia y intenta acompañar en la medida de lo posible a cualquier individuo que se esfuerze un poco en mantenerla. Hay anfitriones que no se tienen todos los dias, y eso, es imposible olvidarlo. Esperemos que hayan com estas, muchas más!Gracie mille!!

(Disculpen la demora)

lunedì 27 aprile 2009

11commenti
Comunicación interceptada entre el pesquero Santa Úrusula (con puerto en Santa Pola) y el centro de comunicaciones USS Angel (California)

.- A las 14:15 horas de hoy, faenando en aguas del golfo de León, el operador de radio informa al puente de mando de la siguiente interferencia en las comunicaciones: "L'Algueresc és el cretinesc. Es la combinació perfecta tu: italià i valencià". A falta de confirmación oficial entendemos que no se trata de la señal que esperábamos de la avioneta que rastrea los bancos de atunes. Ante la imposibilidad de identificar al emisor / los emisores ponemos en su conocimiento este hecho para que obren como consideren oportuno.

- Well Done, Santa Urusula, sorry, Santa Úrsula. Forget it. You know what I mean?

Habla el olivo de la plaza de Doctor Collado

Hace calor. A mis pies se desordenan los turistas y los intelectuales que van a salvar el mundo desde cualquier mesa del café. Dicen que luego concurrirán a la filmoteca. Disculpen la elección del verbo. Sé que hubieran preferido que dijera que iran, acudirán, se dirigirán, marcharán, se pirarán, pero los años no pasan en balde. En el mármol anguloso que delimita mi libertad se sentó años ha un poeta, por lo demás cursi, que me enseñó a elegir así mis palabras. Luego dijeron que se suicidó por amores. Luego dijeron que no se suicidó, dicen que por amores. Luego todos convenimos que no servía ni para volarse la tapa de los sesos. Disculpen de nuevo, quise decir para abrirse al infierno. Guionistas me frecuentan. Camareras me frecuentan. Alemanes en suma. Todos me hablan y de todos olvido cosas. A mi izquierda, a tiro de mi rama más marquesa se sientan cuatro hombres. Zú, JR, Angresola, Diafebus. Y no aprendo. Y dicen que acabarán las bebidas y marcharán de inmediato. Pero encienden un cigarrillo. Y los cigarrillos se encienden para durar. Concluyo que mienten. En la mesa hay un libro y uno de los cuatro hombres que mienten lo manosea. Si por cada uno de los que entran en mi plaza con un libro que no entenderán perdiese una aceituna, tendría aún fruto suficiente para lubricar el sexo amojamado de la alcaldesa de. Disculpen. Maleducados me frecuentan. Rojos. Aunque yo los veo a todos igual de pálidos. Igual de bobos. Una avispa zumba entre la plata filuda de mis hojas. Trato de espantarla. Cuando vuelvo la vista a la mesa los hombres se han levantado. Se ríen de la casa del taxidermista. También ellos serían magníficos trofeos para un salón con chimenea e incestos secretos. Soy fantasioso.

Habla Bar Torino

¿Quién cojones le dió permiso a Zú para llevarlos allí? Uno no se deja los cuernos para conocer la ciudad y convertirla en literatura para que luego lo traicionen de ese modo. Comidas Esma. Se creerá muy importante por llevarlos a Comidas Esma. ¿Han jugado ellos al ajedrez con Raúl Núñez? ¿Han jugado? No. Así que a joderse y al puto macdónalds. La hostia. Y el fulano, el pavo, lee a Pamuk y se siente la hostia de bien, la hostia de culto. ¿Leyó antes Nieve? ¿Se calzó Estambul ciudad y recuerdos? No. Y les digo porqué. No, no se lo digo, estoy harto de contar cosas y que luego se las apropien. El abogado y el larguirucho se hacen mucha gracia. Saben un cojón también esos dos. A Comidas Esma. Es para cagarse.

Monólogo interior de una paloma abruptamente interrumpido por el formidable descubrimiento de un grano de maíz.

Pues vaya. Se han quedado sin mesa fuera. Es que a estas horas dónde pensaban sentarse. Claro, una ya sabe, una entiende. Son la Cretina Comedia y eso debería ser suficiente. Pero también son buenos, loquitos, discretos; y aceptan lo que les dice el mesero que es gordo como un mendrugo de pan gordo de esos que hay que mojar en un buen charco para que pase por el buche. Los mejores son los que se hacen en pavimentos de mármol. Los charcos, digo. Los de la calle se manchan enseguida de aceite de coches y de barro de las suelas y hasta se meten piedrecitas en la miga de pan. Una tatarabuela mía murió así y fue espantoso, oiga. Que hasta creíamos que la habían envenenado. Pero fue piedra. ¿Los chicos? Ah, los chicos, sí, pues nada entraron al interior del local. Yo desde aquí los vi pelearse por una mesa, pero creo que al final los acomodaron cerquita de la barra. Luego ya no sé, no sé. Bueno sí sé, pero oiga, una no vive mucho en la calle si cuenta todo lo que sabe. Pero pásense otro día y charlamos un poquito pero de otras cosas. ¿Gustan maíz? Yo sí, yo gusto a todas horas. Es por el estres ¿saben? por eso tengo este poquito de molla aquí debajo del ala. Pero es lo que digo ¿tengo edad para echarme novio? No. Pues eso, a zampar.

Habla JR

Esto lo sabe poca gente. En Valencia, durante la primera etapa de la represión...

Nota del narrador omnisciente, que pasaba por aquí

Es buen tío el JR. Si se pone a hablar de historia hay que tener la Larousse debajo de la mesa para no perderla. Da datos y datos y datos y datos como si le fuera la vida en la precisión del relato y eso es bueno. Pero exige cierta cultura, cierta capacidad de atención de sus interlocutores. Diafebus deplora en este instante no haber estudiado más. Menos pajas y más Hobsbawm. Se pierde, el muy ceporro se pierde, pero el gesto de asentir cada tres frases le sale ciertamente decoroso. Angresola raya a buena altura. Zú también. Pero Diafebus ni puta idea.

Sigue JR

Y esto, la verdad, es que poca gente lo sabe.

Habla una cazuela de canelones

Quemo. Mi vocación es quemar. También ser incómoda como una ortiga en el sobaco. Pero a la gente le hago gracia. El abogado tiene que ir luego al despacho pero me jala que da gusto. Así, en contrapicado, tiene algo de aristocrático en el decir, también de selecto arrabal. Dice que hay una historia que anda con ganas de escribir y el resto lo jalea para que lo haga. Se les ve sinceramente contentos frente a sus platos llanos de loza blanca, esa vulgaridad utilitaria. Le tienen fe. Lo quieren al abogado. Pero por interés debe ser. Después de tantos años de ver papadas una tiene mal concepto de hombres y mujeres. Lo quieren porque saben que un día los tendrá que sacar del trullo. Eso lo sé por la forma que tienen de cojer el cuchillo. Si yo fuera de carne me asustaría. Si tuviera hijas me asustaría. Si tuviera honradas aficiones me asustaría.

Gritan al unísono Zú y Diafebus

¡¡¡¡No hay discurso del método!!!!! y maricón quien diga lo contrario.

Habla JR

A mi me parece bien. Volvemos a los orígenes. Relajamos la cretina para alcanzar tensión de crucero. Libertinaje. Proyectos, pero no obligaciones. Fiesta perpétua. Martirologio de Cuenca.

Nota del recopilador 1

Comtessa, quiéranos de nuevo, carajo. Indúltese.

Nota del recopilador 2

(...) Queremos tanto a los cretinos. (ilegible el resto)

domenica 29 marzo 2009

Cant XV

6commenti
Amb impuntualitat valenciana arribí al lloc determinat per Zu Vicè per a fruir d´un nou dinar cretí. L´organitzat com a inici de les Falles deixà un regust molt positiu i l´antic Capo (ara ascendit en la jerarquia social i de la lògia) volgué reduir el mono provocat per la seua absència cabanyalera convocant una nova cita.
Brillant idea i magnífica resposta per part del personal.
Aplegue l´últim al restaurant L´Atmosphère de l´Institut Français i ja s´han repartit els llocs a la taula, així que m´ubique a una cadira d´un fons.
Prompte comencen les converses entrecreuades amb un poc d´embolic per allò dels posicionaments a la llarga taula. Els temes s´agafen amb interès, tot i el caràcter recurrent de molts d´ells continuen alçant l´expectació imaginada. La possibilitat d´organitzar una Cretina Comèdia a alta mar mitjançant el vaixell de Diafebus (mesures de seguretat a banda), a l´eix Xàbia-Alacant o a Barcelona inauguren els punts de l´orde del dia. Seguint amb el caràcter itinerant de LCC es calibren també opcions viatgeres (Nàpols, Palerm, Alemanya, etc.) a mig termini. La rivalitat futbolística minimalista del Cap i Casal també troba uns moments de glòria entre el foc encreuat.
Després d´estos exercicis de calfament dialèctics arriba de la mà de JR la qüestió estrela del dinar. El llibre de La Cretina Comèdia. Es parla de terminis, portades, convidats, presentacions, eleccions i altres coses. De vegades la il.lusió d´algú li fa quasi començar la casa pel sostre i es produeix una allau de propostes i idees. JR dispara i Forlati adopta compromisos al ritme que les seues activitats laborals i d´entreteniment li permeten.
Mentrestant els comensals engoleixen els plats i Angresola proposa organitzar “El dia de la Fartera”, una mena d´homenatge pantagruèlic a tot un referent com Sangonereta. Hi ha qui inclús es queda amb ganes de més. I és llavors quan arriben els postres i sense una acurada pronúncia francesa es fa complicat diferenciar creme de crumble. El bon fer de la cambrera i els seu ajudant mascle (clavat físicament a Tur) faciliten l´operació i en cas d´incomprensió idiomàtica sempre pots demanar una cosa tan castissa (encara que no tant com Los Serrano) com una torrija. Les infusions i la tetera treta de les colònies d´Indotxina tancaren un dinar deliciós i molt agradable.
Pertoca fer també un parèntesi per a saludar als nouvinguts, en este cas a Marta. JR li preparà un ambient per a la seua presa de paraula que al cap i a la fi quedà massa solemne. Com va dir Angresola, és normal que a les primeres cites no es parle molt.
Per cert, company, vaig pensar ahir que la teua amiga tenia pràcticament el mateix nom o pseudònim que la cantant negra que intima amb John Cusack en Alta Fidelitat.
Després d´una breu sobretaula marxem cap a la Plaça del Tossal per a prendre unes begudes al sol des d´una terrassa de moda amb preus eivissencs. La cambrera porta una minifalda d´skingirl que a Nota li sembla sexy, ella sent la pressió i se´l cau un cafè damunt la Morena, la qual ja havia començat amb el seu ritual a base d´orújol.
Restà temps per a calibrar què faria Jordi Hurtado davant la perspectiva de la fi del món (atención, pregunta!), per a descobrir la religió islàmico-budista que proposa Cañizares i per a entronitzar al nou profeta hebreu Ben Carrión.
Com a colofó, el clàssic trencament d´una copa, senya d´identitat de LCC i venjança per l´incident del cafè.
El sol no s´acaba d´amagar i els cretins s´acomiaden per camins diversos mentre roman la sensació que els pròxims temps seran profitosos per a concertar més homenatges lúdico-gastronómico-literaris.

Enhorabona a tots i avant amb els projectes personals i col.lectius!

mercoledì 18 marzo 2009

Ripios per a una Falla

2commenti
LEMA: LA CRETINA COMÈDIA

Futbol, andragons, Sopranos, patets;
Don Vicè, Forlati, Diafebus, Angresola;
Vingueu tots ací, comediants inquiets
Penseu que la Cretina és la vostra millor escola.

Camps, Rita, il cardinale, Ricardo Còstia;
JR, Morena, Nota, Comtessa;
Agarreu els bats i doneu-los una hòstia.
Destruïu els mites valencians sense presa.

Arrosos, carns, Scarlett. Pegueu-los un mos!
Entrópico, Baydal, Invisible, Tur;
Fruïu dels plaers de la taula i del cos.
Feu ús de les oportunitats d'este món impur.

Enric, Bolaño, Hornby, Ford;
Sfrazzera, Marpop, Quico, Topetí;
Vos esperem a Les Carabeles o a l'Amarcord.
Cavallers, minyones, sou tots grans cretins.

domenica 1 febbraio 2009

300.000 euros

7commenti

¿De verdad creyeron que los patitos migraban el 31 de enero?
¿No aprendieron nada del ejemplo de Pussy (buon anima)?
Tienen doce días. 300.000 euros. No jueguen o sembraré el Palmar de sangre y pelo amarillo...
N.

venerdì 30 gennaio 2009

La madre de todas las cretinas

2commenti
31 de enero. Sábado. Callejuelas del centro histórico de la ciudad. Voladizos amenazantes, sombras alargadas, frío acerado. Eso al otro lado de unas inmensas cristaleras. A éste inmensas dosis de magia, camaradería y amor. Fartera, discusiones y gargantas facilonas al tinto. Respeto. Risas. Amenazas, más veladas o menos. Lecturas, poesías y prosas, premios Tony, microrrelatos*, homenajes: a Tony, a Scarlett, a Dante… Bacanal de la palabrería, orgiástico bla-bla-bla, alguna copa rota y otras derramadas —seguro—, glamour, más bla-bla-bla, castillos en el aire…

31 de enero 2008-2009. La Cretina Comèdia cumple un año. Un año de éxtasis colectivo.

31 de enero 2009. La madre de todas las cretinas. Sólo para iniciados.

Cent'anni!!!

* Abran boca: primeros microrrelatos en los blogs de Vicè, Forlati, Diafebus, JR, Angresola, Baydal, Morena, Comtessa y Sfrazzera.

giovedì 8 gennaio 2009

Cant XIV

15commenti
La vetlada es presentava carregada d’incertesa. Era una cita de la Cretina Comèdia? No en un principi, perquè es tractava més d’un compte pendent entre cavallers i veïns entre il consiglieri Forlati i eixe imitació de Furio però amb millor gust en les camises que és Tur. No obstant això, este últim, qui sap si sabedor de la presència en la ciutat de la per a ell enigmàtica Comtessa, va deixar oberta l’assistència a la vetlada al fòrum del consiglieri, per la qual cosa el nombre i la identitat dels assistents era una incògnita.

La Paca, cau amb regust pop i avituallament a l’altura del pressupost dels convocants, va ser el particular Bada Bing al que es va fixar la trobada, a la què Tur i Forlatti, com a bons cavallers, van acudir amb total puntualitat. Amb l’arribada del consigliere es va produir la primera sorpresa, perquè va comparéixer acompanyat del jove Topetí, del que s’esperen en el futur grans aportacions a la famiglia, encara que la seua aparent tendresa va provocar una lleugera torbació en el seu progenitor davant de la possibilitat que no li estiguera permesa la presència en el local. No obstant això, la gallardia del xic, va evitar qualsevol malentés.

Ja havien caigut un parell de canyes —acompanyades, com és de justícia, per unes correctes tapes—, quan va aparéixer la Comtessa, que immediatament va assumir el protagonisme de la reunió. Almenys va ser així als ulls de Tur, que de tant de llegir la seua prosa, creia conéixer-la millor que ella mateixa. La Comtessa per la seua banda, no va paréixer molestar-se per la curiositat fronterera en la impertinència de l’omplipàgines, i va contestar amb educació i simpatia a l’interrogatori d’aquest. Va ser en eixes quan va arribar a la cita El Nota, predestinat segons sembla a assistir a trobades programades la vespra de començar el més intens de la seua setmana laboral i, per tant, condemnat com persona responsable, a no disfrutar dels previsibles excessos que oferixen les trobades cretines (aprofitem des d’ací per a aconsellar-li que la propera cita l’organitze ell un diumenge per la nit).

Amb Nota van créixer els lleus apunts futbolístics que s’havien sentit prèviament, perquè tres granotes es van ajuntar en la taula a poques hores del suposat canvi accionarial del club dels seus amors. Els testimonis no recorden ja el nombre de canyes que havien corregut per la taula quan va succeir l’imprevisible, al materialitzar-se en la cita Invisible. Amb ell es va canviar de tema, especialment arran d’un nou interrogatori de Tur sobre la naturalesa laboral del picciotto, encara que la conversa va passar per moments verdaderament interessants quan els assistents van tractar d’assenyalar excel·lents periodistes amb els què no estan d’acord, o quan va eixir a la llum la militància punk d’Invisible, aplaudida per la Comtessa, a qui es coneix més enllà de les nostres fronteres per haver militat en tots els corrents contraculturals de les últimes tres dècades (potser no l’hip hop? Queda la incògnita per a una altra cita), i assistida amb perplexitat per un Nota, al·lucinat per la merda de gust de què feien gala la resta dels presents.

La conversa va tindre els seus alts i baixos, encara que regada abundantment de canyes amb els seus efectes mitigats per la ingesta de les humils però riques torrades de La Paca, va derivar pels llits d’exaltació de l’amistat i moments de deliri —inclosos els besets als imaginaris pits de Mia Farrow per un Tur encara impressionat pel visionat el dia anterior de Rosemary's Baby— que era de desitjar. Pel camí, primer Topetí, després Nota i finalment Tur, van anar caiguent, fins que finalment van quedar els valents, que al comandament del consigliere van partir rumb a un nou destí, que al que escriu no li correspon comptar.

PD: Si me’n feu escriure més d’aquestes, preferisc els dos tirs a les cames. Cent anni!
 

La Cretina Comèdia © 2010

Blogger Templates by Splashy Templates