31 de enero. Sábado. Callejuelas del centro histórico de la ciudad. Voladizos amenazantes, sombras alargadas, frío acerado. Eso al otro lado de unas inmensas cristaleras. A éste inmensas dosis de magia, camaradería y amor. Fartera, discusiones y gargantas facilonas al tinto. Respeto. Risas. Amenazas, más veladas o menos. Lecturas, poesías y prosas, premios Tony, microrrelatos*, homenajes: a Tony, a Scarlett, a Dante… Bacanal de la palabrería, orgiástico bla-bla-bla, alguna copa rota y otras derramadas —seguro—, glamour, más bla-bla-bla, castillos en el aire…
31 de enero 2008-2009. La Cretina Comèdia cumple un año. Un año de éxtasis colectivo.
31 de enero 2009. La madre de todas las cretinas. Sólo para iniciados.
Cent'anni!!!
* Abran boca: primeros microrrelatos en los blogs de Vicè, Forlati, Diafebus, JR, Angresola, Baydal, Morena, Comtessa y Sfrazzera.
giovedì 8 gennaio 2009
Cant XIV
15commenti
La vetlada es presentava carregada d’incertesa. Era una cita de la Cretina Comèdia? No en un principi, perquè es tractava més d’un compte pendent entre cavallers i veïns entre il consiglieri Forlati i eixe imitació de Furio però amb millor gust en les camises que és Tur. No obstant això, este últim, qui sap si sabedor de la presència en la ciutat de la per a ell enigmàtica Comtessa, va deixar oberta l’assistència a la vetlada al fòrum del consiglieri, per la qual cosa el nombre i la identitat dels assistents era una incògnita.
La Paca, cau amb regust pop i avituallament a l’altura del pressupost dels convocants, va ser el particular Bada Bing al que es va fixar la trobada, a la què Tur i Forlatti, com a bons cavallers, van acudir amb total puntualitat. Amb l’arribada del consigliere es va produir la primera sorpresa, perquè va comparéixer acompanyat del jove Topetí, del que s’esperen en el futur grans aportacions a la famiglia, encara que la seua aparent tendresa va provocar una lleugera torbació en el seu progenitor davant de la possibilitat que no li estiguera permesa la presència en el local. No obstant això, la gallardia del xic, va evitar qualsevol malentés.
Ja havien caigut un parell de canyes —acompanyades, com és de justícia, per unes correctes tapes—, quan va aparéixer la Comtessa, que immediatament va assumir el protagonisme de la reunió. Almenys va ser així als ulls de Tur, que de tant de llegir la seua prosa, creia conéixer-la millor que ella mateixa. La Comtessa per la seua banda, no va paréixer molestar-se per la curiositat fronterera en la impertinència de l’omplipàgines, i va contestar amb educació i simpatia a l’interrogatori d’aquest. Va ser en eixes quan va arribar a la cita El Nota, predestinat segons sembla a assistir a trobades programades la vespra de començar el més intens de la seua setmana laboral i, per tant, condemnat com persona responsable, a no disfrutar dels previsibles excessos que oferixen les trobades cretines (aprofitem des d’ací per a aconsellar-li que la propera cita l’organitze ell un diumenge per la nit).
Amb Nota van créixer els lleus apunts futbolístics que s’havien sentit prèviament, perquè tres granotes es van ajuntar en la taula a poques hores del suposat canvi accionarial del club dels seus amors. Els testimonis no recorden ja el nombre de canyes que havien corregut per la taula quan va succeir l’imprevisible, al materialitzar-se en la cita Invisible. Amb ell es va canviar de tema, especialment arran d’un nou interrogatori de Tur sobre la naturalesa laboral del picciotto, encara que la conversa va passar per moments verdaderament interessants quan els assistents van tractar d’assenyalar excel·lents periodistes amb els què no estan d’acord, o quan va eixir a la llum la militància punk d’Invisible, aplaudida per la Comtessa, a qui es coneix més enllà de les nostres fronteres per haver militat en tots els corrents contraculturals de les últimes tres dècades (potser no l’hip hop? Queda la incògnita per a una altra cita), i assistida amb perplexitat per un Nota, al·lucinat per la merda de gust de què feien gala la resta dels presents.
La conversa va tindre els seus alts i baixos, encara que regada abundantment de canyes amb els seus efectes mitigats per la ingesta de les humils però riques torrades de La Paca, va derivar pels llits d’exaltació de l’amistat i moments de deliri —inclosos els besets als imaginaris pits de Mia Farrow per un Tur encara impressionat pel visionat el dia anterior de Rosemary's Baby— que era de desitjar. Pel camí, primer Topetí, després Nota i finalment Tur, van anar caiguent, fins que finalment van quedar els valents, que al comandament del consigliere van partir rumb a un nou destí, que al que escriu no li correspon comptar.
PD: Si me’n feu escriure més d’aquestes, preferisc els dos tirs a les cames. Cent anni!
La Paca, cau amb regust pop i avituallament a l’altura del pressupost dels convocants, va ser el particular Bada Bing al que es va fixar la trobada, a la què Tur i Forlatti, com a bons cavallers, van acudir amb total puntualitat. Amb l’arribada del consigliere es va produir la primera sorpresa, perquè va comparéixer acompanyat del jove Topetí, del que s’esperen en el futur grans aportacions a la famiglia, encara que la seua aparent tendresa va provocar una lleugera torbació en el seu progenitor davant de la possibilitat que no li estiguera permesa la presència en el local. No obstant això, la gallardia del xic, va evitar qualsevol malentés.
Ja havien caigut un parell de canyes —acompanyades, com és de justícia, per unes correctes tapes—, quan va aparéixer la Comtessa, que immediatament va assumir el protagonisme de la reunió. Almenys va ser així als ulls de Tur, que de tant de llegir la seua prosa, creia conéixer-la millor que ella mateixa. La Comtessa per la seua banda, no va paréixer molestar-se per la curiositat fronterera en la impertinència de l’omplipàgines, i va contestar amb educació i simpatia a l’interrogatori d’aquest. Va ser en eixes quan va arribar a la cita El Nota, predestinat segons sembla a assistir a trobades programades la vespra de començar el més intens de la seua setmana laboral i, per tant, condemnat com persona responsable, a no disfrutar dels previsibles excessos que oferixen les trobades cretines (aprofitem des d’ací per a aconsellar-li que la propera cita l’organitze ell un diumenge per la nit).
Amb Nota van créixer els lleus apunts futbolístics que s’havien sentit prèviament, perquè tres granotes es van ajuntar en la taula a poques hores del suposat canvi accionarial del club dels seus amors. Els testimonis no recorden ja el nombre de canyes que havien corregut per la taula quan va succeir l’imprevisible, al materialitzar-se en la cita Invisible. Amb ell es va canviar de tema, especialment arran d’un nou interrogatori de Tur sobre la naturalesa laboral del picciotto, encara que la conversa va passar per moments verdaderament interessants quan els assistents van tractar d’assenyalar excel·lents periodistes amb els què no estan d’acord, o quan va eixir a la llum la militància punk d’Invisible, aplaudida per la Comtessa, a qui es coneix més enllà de les nostres fronteres per haver militat en tots els corrents contraculturals de les últimes tres dècades (potser no l’hip hop? Queda la incògnita per a una altra cita), i assistida amb perplexitat per un Nota, al·lucinat per la merda de gust de què feien gala la resta dels presents.
La conversa va tindre els seus alts i baixos, encara que regada abundantment de canyes amb els seus efectes mitigats per la ingesta de les humils però riques torrades de La Paca, va derivar pels llits d’exaltació de l’amistat i moments de deliri —inclosos els besets als imaginaris pits de Mia Farrow per un Tur encara impressionat pel visionat el dia anterior de Rosemary's Baby— que era de desitjar. Pel camí, primer Topetí, després Nota i finalment Tur, van anar caiguent, fins que finalment van quedar els valents, que al comandament del consigliere van partir rumb a un nou destí, que al que escriu no li correspon comptar.
PD: Si me’n feu escriure més d’aquestes, preferisc els dos tirs a les cames. Cent anni!
Iscriviti a:
Post (Atom)
