La Cretina Comèdia reprenia les seues activitats en un ambient prefaller i deixats arrere ja els fastos del seu aniversari.
Com els cretins són animals de costums i no canvien els seus hàbits sovint, JR s´encarregà de reservar taula en el pati interior de L´Atmosphère de l´Institut Francés. Així el nostre protagonista podia satisfer d´una tacada la seua vehemència administrativa i el desfici que li crea no poder inserir el seu natural talent en el mercat laboral.
Arribe el darrer i em trobe als cretins en animada xarrada, adobada prompte amb plats de confosos nombres gal.loromànics. No tardaran a debatre sobre futbol, amb l´eixida a la llum un proverbial antimadridisme que aprofita l´absència momentània de Diafebus i no dubta d´arrasar a Raúl VII d´Espanya i a Camatxo, víctima del conflicte basc. La disposició de les taules amaga un derbi unidireccional, tot i l´ambigüitat doblemilitant de JR, però les hostilitats cessen quan se servixen les primeres degustacions. La sorpresa apareix quan, un poc farts d´aparentar cosmopolitisme i no comprendre en realitat la composició dels plats, el personal es llança sobre el pa al més pur estil colonial.
Tot això mentre La Cretina Comèdia (p-m) comença a plantejar-se 15.000 raons per a abastar la Generalitat. Però abans d´assolir el poder i organitzar els camps de reeducament pertoca anar al Sant Jaume a fer-se uns refrigeris, que no només de política i futbol viu el cretí. Encara que poques bromes amb l´ortodòxia perquè l´aparatchik per antonomàsia del grup sembla disposat a muntar operacions d´escarment i no et salvaràs ni sent Invisible. Amb estos antecedents, m´he afanyat a fer la crònica per si no arribe a la convocatòria vinent.
La colla se sent protegida a la terrassa del Sant Jaume i es desboca la vena literària, entre el sarcasme i lo escatològic, esta nova Escola Satírica Valenciana demostra sentir-se a gust en el context i pren forma l´obra Lo Gargall del Sant Jaume. Ja se sap, com deia un líder de masses d´eixe moviment que mai va ser, “a La Manxa ni a heretar”.
Les converses continuen amb el repàs dels columnistes i quintacolumnistes favorits, fins que entra en escena Angresola, la mata del qual (possiblement de jonc, per les seues tendències pantomaquistes) es admirada pels assistents. Les seues referències eròtiques a la germana d´un camarada (la contundència és cosa de Ballesteros) provoquen les rialles de la jornada i la seua elevació com a líder espiritual, amb el sacre malnom d´Al-Gresolah. La turba l´acompanya amb retrats gegants (i això que al nostre protagonista no li agraden estes xarlotades) i kalashnikovs i llibres d´Enric González a les mans. Esta figuració només es deté per a retre benvinguda a Diafebus, que arriba amb la millor estètica de la burgesia acomodatícia (òbviament, enorgullint-se amb la recreació), El País i moleskine sota el braç. Honor als Albatros!
Amb els primers raigs de sol la vesprada pren un caràcter visionari i s´albiren escenes bigaslunianes al port de Catarroja amb anguiles, vaixells i borratxos. Com van dir els Ultras Sur en una pancarta als seus jugadors: Para vosotros, putas y dinero.
Al remat, prenc el camí de ma casa i puc estar segur que la lascívia i l´excés fruïxen de bona salut en la Valéncia consuetudinària, sols que l´arribada de les Falles accelera estes tendències, com si hi haguera també esta excusa.
No hi ha dubte, el particular Dia de la Marmota cretí ha pagat la pena.
Com els cretins són animals de costums i no canvien els seus hàbits sovint, JR s´encarregà de reservar taula en el pati interior de L´Atmosphère de l´Institut Francés. Així el nostre protagonista podia satisfer d´una tacada la seua vehemència administrativa i el desfici que li crea no poder inserir el seu natural talent en el mercat laboral.
Arribe el darrer i em trobe als cretins en animada xarrada, adobada prompte amb plats de confosos nombres gal.loromànics. No tardaran a debatre sobre futbol, amb l´eixida a la llum un proverbial antimadridisme que aprofita l´absència momentània de Diafebus i no dubta d´arrasar a Raúl VII d´Espanya i a Camatxo, víctima del conflicte basc. La disposició de les taules amaga un derbi unidireccional, tot i l´ambigüitat doblemilitant de JR, però les hostilitats cessen quan se servixen les primeres degustacions. La sorpresa apareix quan, un poc farts d´aparentar cosmopolitisme i no comprendre en realitat la composició dels plats, el personal es llança sobre el pa al més pur estil colonial.
Tot això mentre La Cretina Comèdia (p-m) comença a plantejar-se 15.000 raons per a abastar la Generalitat. Però abans d´assolir el poder i organitzar els camps de reeducament pertoca anar al Sant Jaume a fer-se uns refrigeris, que no només de política i futbol viu el cretí. Encara que poques bromes amb l´ortodòxia perquè l´aparatchik per antonomàsia del grup sembla disposat a muntar operacions d´escarment i no et salvaràs ni sent Invisible. Amb estos antecedents, m´he afanyat a fer la crònica per si no arribe a la convocatòria vinent.
La colla se sent protegida a la terrassa del Sant Jaume i es desboca la vena literària, entre el sarcasme i lo escatològic, esta nova Escola Satírica Valenciana demostra sentir-se a gust en el context i pren forma l´obra Lo Gargall del Sant Jaume. Ja se sap, com deia un líder de masses d´eixe moviment que mai va ser, “a La Manxa ni a heretar”.
Les converses continuen amb el repàs dels columnistes i quintacolumnistes favorits, fins que entra en escena Angresola, la mata del qual (possiblement de jonc, per les seues tendències pantomaquistes) es admirada pels assistents. Les seues referències eròtiques a la germana d´un camarada (la contundència és cosa de Ballesteros) provoquen les rialles de la jornada i la seua elevació com a líder espiritual, amb el sacre malnom d´Al-Gresolah. La turba l´acompanya amb retrats gegants (i això que al nostre protagonista no li agraden estes xarlotades) i kalashnikovs i llibres d´Enric González a les mans. Esta figuració només es deté per a retre benvinguda a Diafebus, que arriba amb la millor estètica de la burgesia acomodatícia (òbviament, enorgullint-se amb la recreació), El País i moleskine sota el braç. Honor als Albatros!
Amb els primers raigs de sol la vesprada pren un caràcter visionari i s´albiren escenes bigaslunianes al port de Catarroja amb anguiles, vaixells i borratxos. Com van dir els Ultras Sur en una pancarta als seus jugadors: Para vosotros, putas y dinero.
Al remat, prenc el camí de ma casa i puc estar segur que la lascívia i l´excés fruïxen de bona salut en la Valéncia consuetudinària, sols que l´arribada de les Falles accelera estes tendències, com si hi haguera també esta excusa.
No hi ha dubte, el particular Dia de la Marmota cretí ha pagat la pena.
1 commenti:
Ja era hora!
Posta un commento