Comunicación interceptada entre el pesquero Santa Úrusula (con puerto en Santa Pola) y el centro de comunicaciones USS Angel (California)
.- A las 14:15 horas de hoy, faenando en aguas del golfo de León, el operador de radio informa al puente de mando de la siguiente interferencia en las comunicaciones: "L'Algueresc és el cretinesc. Es la combinació perfecta tu: italià i valencià". A falta de confirmación oficial entendemos que no se trata de la señal que esperábamos de la avioneta que rastrea los bancos de atunes. Ante la imposibilidad de identificar al emisor / los emisores ponemos en su conocimiento este hecho para que obren como consideren oportuno.
- Well Done, Santa Urusula, sorry, Santa Úrsula. Forget it. You know what I mean?
Habla el olivo de la plaza de Doctor Collado
Hace calor. A mis pies se desordenan los turistas y los intelectuales que van a salvar el mundo desde cualquier mesa del café. Dicen que luego concurrirán a la filmoteca. Disculpen la elección del verbo. Sé que hubieran preferido que dijera que iran, acudirán, se dirigirán, marcharán, se pirarán, pero los años no pasan en balde. En el mármol anguloso que delimita mi libertad se sentó años ha un poeta, por lo demás cursi, que me enseñó a elegir así mis palabras. Luego dijeron que se suicidó por amores. Luego dijeron que no se suicidó, dicen que por amores. Luego todos convenimos que no servía ni para volarse la tapa de los sesos. Disculpen de nuevo, quise decir para abrirse al infierno. Guionistas me frecuentan. Camareras me frecuentan. Alemanes en suma. Todos me hablan y de todos olvido cosas. A mi izquierda, a tiro de mi rama más marquesa se sientan cuatro hombres. Zú, JR, Angresola, Diafebus. Y no aprendo. Y dicen que acabarán las bebidas y marcharán de inmediato. Pero encienden un cigarrillo. Y los cigarrillos se encienden para durar. Concluyo que mienten. En la mesa hay un libro y uno de los cuatro hombres que mienten lo manosea. Si por cada uno de los que entran en mi plaza con un libro que no entenderán perdiese una aceituna, tendría aún fruto suficiente para lubricar el sexo amojamado de la alcaldesa de. Disculpen. Maleducados me frecuentan. Rojos. Aunque yo los veo a todos igual de pálidos. Igual de bobos. Una avispa zumba entre la plata filuda de mis hojas. Trato de espantarla. Cuando vuelvo la vista a la mesa los hombres se han levantado. Se ríen de la casa del taxidermista. También ellos serían magníficos trofeos para un salón con chimenea e incestos secretos. Soy fantasioso.
Habla Bar Torino
¿Quién cojones le dió permiso a Zú para llevarlos allí? Uno no se deja los cuernos para conocer la ciudad y convertirla en literatura para que luego lo traicionen de ese modo. Comidas Esma. Se creerá muy importante por llevarlos a Comidas Esma. ¿Han jugado ellos al ajedrez con Raúl Núñez? ¿Han jugado? No. Así que a joderse y al puto macdónalds. La hostia. Y el fulano, el pavo, lee a Pamuk y se siente la hostia de bien, la hostia de culto. ¿Leyó antes Nieve? ¿Se calzó Estambul ciudad y recuerdos? No. Y les digo porqué. No, no se lo digo, estoy harto de contar cosas y que luego se las apropien. El abogado y el larguirucho se hacen mucha gracia. Saben un cojón también esos dos. A Comidas Esma. Es para cagarse.
Monólogo interior de una paloma abruptamente interrumpido por el formidable descubrimiento de un grano de maíz.
Pues vaya. Se han quedado sin mesa fuera. Es que a estas horas dónde pensaban sentarse. Claro, una ya sabe, una entiende. Son la Cretina Comedia y eso debería ser suficiente. Pero también son buenos, loquitos, discretos; y aceptan lo que les dice el mesero que es gordo como un mendrugo de pan gordo de esos que hay que mojar en un buen charco para que pase por el buche. Los mejores son los que se hacen en pavimentos de mármol. Los charcos, digo. Los de la calle se manchan enseguida de aceite de coches y de barro de las suelas y hasta se meten piedrecitas en la miga de pan. Una tatarabuela mía murió así y fue espantoso, oiga. Que hasta creíamos que la habían envenenado. Pero fue piedra. ¿Los chicos? Ah, los chicos, sí, pues nada entraron al interior del local. Yo desde aquí los vi pelearse por una mesa, pero creo que al final los acomodaron cerquita de la barra. Luego ya no sé, no sé. Bueno sí sé, pero oiga, una no vive mucho en la calle si cuenta todo lo que sabe. Pero pásense otro día y charlamos un poquito pero de otras cosas. ¿Gustan maíz? Yo sí, yo gusto a todas horas. Es por el estres ¿saben? por eso tengo este poquito de molla aquí debajo del ala. Pero es lo que digo ¿tengo edad para echarme novio? No. Pues eso, a zampar.
Habla JR
Esto lo sabe poca gente. En Valencia, durante la primera etapa de la represión...
Nota del narrador omnisciente, que pasaba por aquí
Es buen tío el JR. Si se pone a hablar de historia hay que tener la Larousse debajo de la mesa para no perderla. Da datos y datos y datos y datos como si le fuera la vida en la precisión del relato y eso es bueno. Pero exige cierta cultura, cierta capacidad de atención de sus interlocutores. Diafebus deplora en este instante no haber estudiado más. Menos pajas y más Hobsbawm. Se pierde, el muy ceporro se pierde, pero el gesto de asentir cada tres frases le sale ciertamente decoroso. Angresola raya a buena altura. Zú también. Pero Diafebus ni puta idea.
Sigue JR
Y esto, la verdad, es que poca gente lo sabe.
Habla una cazuela de canelones
Quemo. Mi vocación es quemar. También ser incómoda como una ortiga en el sobaco. Pero a la gente le hago gracia. El abogado tiene que ir luego al despacho pero me jala que da gusto. Así, en contrapicado, tiene algo de aristocrático en el decir, también de selecto arrabal. Dice que hay una historia que anda con ganas de escribir y el resto lo jalea para que lo haga. Se les ve sinceramente contentos frente a sus platos llanos de loza blanca, esa vulgaridad utilitaria. Le tienen fe. Lo quieren al abogado. Pero por interés debe ser. Después de tantos años de ver papadas una tiene mal concepto de hombres y mujeres. Lo quieren porque saben que un día los tendrá que sacar del trullo. Eso lo sé por la forma que tienen de cojer el cuchillo. Si yo fuera de carne me asustaría. Si tuviera hijas me asustaría. Si tuviera honradas aficiones me asustaría.
Gritan al unísono Zú y Diafebus
¡¡¡¡No hay discurso del método!!!!! y maricón quien diga lo contrario.
Habla JR
A mi me parece bien. Volvemos a los orígenes. Relajamos la cretina para alcanzar tensión de crucero. Libertinaje. Proyectos, pero no obligaciones. Fiesta perpétua. Martirologio de Cuenca.
Nota del recopilador 1
Comtessa, quiéranos de nuevo, carajo. Indúltese.
Nota del recopilador 2
(...) Queremos tanto a los cretinos. (ilegible el resto)
alle
18:22
domenica 29 marzo 2009
Cant XV
6commenti
Pubblicato da -
La Cretina Comèdia
Amb impuntualitat valenciana arribí al lloc determinat per Zu Vicè per a fruir d´un nou dinar cretí. L´organitzat com a inici de les Falles deixà un regust molt positiu i l´antic Capo (ara ascendit en la jerarquia social i de la lògia) volgué reduir el mono provocat per la seua absència cabanyalera convocant una nova cita.
Brillant idea i magnífica resposta per part del personal.
Aplegue l´últim al restaurant L´Atmosphère de l´Institut Français i ja s´han repartit els llocs a la taula, així que m´ubique a una cadira d´un fons.
Prompte comencen les converses entrecreuades amb un poc d´embolic per allò dels posicionaments a la llarga taula. Els temes s´agafen amb interès, tot i el caràcter recurrent de molts d´ells continuen alçant l´expectació imaginada. La possibilitat d´organitzar una Cretina Comèdia a alta mar mitjançant el vaixell de Diafebus (mesures de seguretat a banda), a l´eix Xàbia-Alacant o a Barcelona inauguren els punts de l´orde del dia. Seguint amb el caràcter itinerant de LCC es calibren també opcions viatgeres (Nàpols, Palerm, Alemanya, etc.) a mig termini. La rivalitat futbolística minimalista del Cap i Casal també troba uns moments de glòria entre el foc encreuat.
Després d´estos exercicis de calfament dialèctics arriba de la mà de JR la qüestió estrela del dinar. El llibre de La Cretina Comèdia. Es parla de terminis, portades, convidats, presentacions, eleccions i altres coses. De vegades la il.lusió d´algú li fa quasi començar la casa pel sostre i es produeix una allau de propostes i idees. JR dispara i Forlati adopta compromisos al ritme que les seues activitats laborals i d´entreteniment li permeten.
Mentrestant els comensals engoleixen els plats i Angresola proposa organitzar “El dia de la Fartera”, una mena d´homenatge pantagruèlic a tot un referent com Sangonereta. Hi ha qui inclús es queda amb ganes de més. I és llavors quan arriben els postres i sense una acurada pronúncia francesa es fa complicat diferenciar creme de crumble. El bon fer de la cambrera i els seu ajudant mascle (clavat físicament a Tur) faciliten l´operació i en cas d´incomprensió idiomàtica sempre pots demanar una cosa tan castissa (encara que no tant com Los Serrano) com una torrija. Les infusions i la tetera treta de les colònies d´Indotxina tancaren un dinar deliciós i molt agradable.
Pertoca fer també un parèntesi per a saludar als nouvinguts, en este cas a Marta. JR li preparà un ambient per a la seua presa de paraula que al cap i a la fi quedà massa solemne. Com va dir Angresola, és normal que a les primeres cites no es parle molt.
Per cert, company, vaig pensar ahir que la teua amiga tenia pràcticament el mateix nom o pseudònim que la cantant negra que intima amb John Cusack en Alta Fidelitat.
Després d´una breu sobretaula marxem cap a la Plaça del Tossal per a prendre unes begudes al sol des d´una terrassa de moda amb preus eivissencs. La cambrera porta una minifalda d´skingirl que a Nota li sembla sexy, ella sent la pressió i se´l cau un cafè damunt la Morena, la qual ja havia començat amb el seu ritual a base d´orújol.
Restà temps per a calibrar què faria Jordi Hurtado davant la perspectiva de la fi del món (atención, pregunta!), per a descobrir la religió islàmico-budista que proposa Cañizares i per a entronitzar al nou profeta hebreu Ben Carrión.
Com a colofó, el clàssic trencament d´una copa, senya d´identitat de LCC i venjança per l´incident del cafè.
El sol no s´acaba d´amagar i els cretins s´acomiaden per camins diversos mentre roman la sensació que els pròxims temps seran profitosos per a concertar més homenatges lúdico-gastronómico-literaris.
Enhorabona a tots i avant amb els projectes personals i col.lectius!
Brillant idea i magnífica resposta per part del personal.
Aplegue l´últim al restaurant L´Atmosphère de l´Institut Français i ja s´han repartit els llocs a la taula, així que m´ubique a una cadira d´un fons.
Prompte comencen les converses entrecreuades amb un poc d´embolic per allò dels posicionaments a la llarga taula. Els temes s´agafen amb interès, tot i el caràcter recurrent de molts d´ells continuen alçant l´expectació imaginada. La possibilitat d´organitzar una Cretina Comèdia a alta mar mitjançant el vaixell de Diafebus (mesures de seguretat a banda), a l´eix Xàbia-Alacant o a Barcelona inauguren els punts de l´orde del dia. Seguint amb el caràcter itinerant de LCC es calibren també opcions viatgeres (Nàpols, Palerm, Alemanya, etc.) a mig termini. La rivalitat futbolística minimalista del Cap i Casal també troba uns moments de glòria entre el foc encreuat.
Després d´estos exercicis de calfament dialèctics arriba de la mà de JR la qüestió estrela del dinar. El llibre de La Cretina Comèdia. Es parla de terminis, portades, convidats, presentacions, eleccions i altres coses. De vegades la il.lusió d´algú li fa quasi començar la casa pel sostre i es produeix una allau de propostes i idees. JR dispara i Forlati adopta compromisos al ritme que les seues activitats laborals i d´entreteniment li permeten.
Mentrestant els comensals engoleixen els plats i Angresola proposa organitzar “El dia de la Fartera”, una mena d´homenatge pantagruèlic a tot un referent com Sangonereta. Hi ha qui inclús es queda amb ganes de més. I és llavors quan arriben els postres i sense una acurada pronúncia francesa es fa complicat diferenciar creme de crumble. El bon fer de la cambrera i els seu ajudant mascle (clavat físicament a Tur) faciliten l´operació i en cas d´incomprensió idiomàtica sempre pots demanar una cosa tan castissa (encara que no tant com Los Serrano) com una torrija. Les infusions i la tetera treta de les colònies d´Indotxina tancaren un dinar deliciós i molt agradable.
Pertoca fer també un parèntesi per a saludar als nouvinguts, en este cas a Marta. JR li preparà un ambient per a la seua presa de paraula que al cap i a la fi quedà massa solemne. Com va dir Angresola, és normal que a les primeres cites no es parle molt.
Per cert, company, vaig pensar ahir que la teua amiga tenia pràcticament el mateix nom o pseudònim que la cantant negra que intima amb John Cusack en Alta Fidelitat.
Després d´una breu sobretaula marxem cap a la Plaça del Tossal per a prendre unes begudes al sol des d´una terrassa de moda amb preus eivissencs. La cambrera porta una minifalda d´skingirl que a Nota li sembla sexy, ella sent la pressió i se´l cau un cafè damunt la Morena, la qual ja havia començat amb el seu ritual a base d´orújol.
Restà temps per a calibrar què faria Jordi Hurtado davant la perspectiva de la fi del món (atención, pregunta!), per a descobrir la religió islàmico-budista que proposa Cañizares i per a entronitzar al nou profeta hebreu Ben Carrión.
Com a colofó, el clàssic trencament d´una copa, senya d´identitat de LCC i venjança per l´incident del cafè.
El sol no s´acaba d´amagar i els cretins s´acomiaden per camins diversos mentre roman la sensació que els pròxims temps seran profitosos per a concertar més homenatges lúdico-gastronómico-literaris.
Enhorabona a tots i avant amb els projectes personals i col.lectius!
Iscriviti a:
Post (Atom)