El cant que en fa onze.

L'entusiasme és una aspiració llegítima i, no obstant, ben susceptible de decepció; especialment aquell que apareix de forma intensa i et clava l'agulló i et fa pensar que has descobert la quintaessència del plaer, de la conexió, dels llaços invisibles.

A voltes l'objecte de l'entusiasme t'exigix una treüa per a relativisar-lo i, en acabant, decidixes recuperar rutines i mirar-lo de gaidó. Unes atres voltes la treüa el consolida i alguna cosa et diu que ha vingut per a quedar-se.

El bar Congo, en l'avinguda del Regne de Valéncia, en el Cap(o) i Casal és un dels llocs destinats a conservar la memòria de la ciutat. Una memòria, és cert, que a mi personalment em deixa indiferent: rendistes de camisa de solapes amples i cap tocat de capell, desfaenats, estèrils; passejants de gossos de catàlec i bossa de paper de la galeria Juan de Austria; permanents a boqueta nit i alternatius de la zona, que fan del cremar haixís bandera i símbol de rebelia de pandereta. Pero estan els cambrers, per damunt del be i del mal, i els taulellets modernistes de les parets o lo que queda d'ells. I la memòria. "Yo no vaig anar a Radio City". "Que no, que era Disco City". "Ah, sí". Memòria, decadència, nostàlgia. Paralels i meridians de la nostra particular derrota. 43°47′0″N 11°15′0″E. De moment. Que no és poc.

I la terrassa. I allí aguardava un Invisible tentat, desvelant lo efímer de les excusatios. I allí una cridada perduda de Diafebus, ídem. I el cavaller Angresola, embossat en el gavan. I el gran Capo, enjugassat mirant teulades i racers, perdut, desnortat, aliat del frenadol, fidel, impenitent. I Forlati, queferós, com si cada Cretina fora l'última.

Entre els terços, una reflexió primera sobre l'entusiasme i la decepció, sobre la caiguda de les actualisacions dels blogs, sobre la gelor de l'hivern sobtat. Al remat, veladament, sobre la nostra condició de mortals, capaços del entusiasme i de la decepció.

El Che Baires. Espai càlit, entranya deliciosa, empanades argentines, choriços criollos —embotits en Requena, pot ser— i pizza Maradona. Era dijous i feu fallanca un dels reclams: "Atendido por bella señorita". Acabarem en presó, havia pronosticat Angresola en la prèvia, constatant la tendència a perdre de vista les distàncies i a agudisar les mirades perverses.

— És un poc estranya, pero és la meua preferida —diu el cambrer.

Calia celebrar: el natalici del Dèu i la seua designació com a míster de l'albicelest. Brindàrem per ell i per l'amfitrió florentí.

Pizza Maradona i shiraz argentí. Flichmann a 12 euros. Una troballa inexcusable. Costipats, estornuts i contenció. Dos botelles apenes.

Una Cretina séria. Faltaven les purnes del Nota i de JR. I debatérem de la manipulació de les masses, del paper nihilisador de la televisió i de la cultura dirigida, de dadaísme, de situacionisme, de descontext, de l'èxit de la raça mediterrànea en el Quebec i en el Japó. De Florència, clar, d'una de les millors gelateries del món, baixant pel passeig dels Ufficci fins a l'Arno, a mà dreta. D'Scarlett, omnipresent. Del bar de Gianni, del compromís de Vicè de presentar-nos per sorpresa i oferir-nos una versió a capella del Core'ngrato, com si fora el Vesubio. De Carmela Soprano. De Bolaño. Sempre Bolaño. De llibres i fetichisme. I un poc d'indústria editorial. Lo just. D'un sms en la pantalla del capo: "Soprano es tira a la psicòloga?". Invisible ens ilustrà, carregat de raó. Integrats i apocalíptics. Més integrat que apocalíptic. La vespra dels 40 no aplega de bades. Adorno. ¿Qué vos faria més goig, tirar-vos a la Johansson o contar-ho després en una Cretina? Contar-ho, contar-ho. Recordàrem als absents, clar, als esmentats ya i a la Maga i a la Comtessa. I també a l'inèdita aspirant: a Marpop. I parlàrem d'ells. Be o mal. Això queda per a la crònica privada dels que assistírem. Especulen.

Florència. Fièsole, la grada Maratone. "Sempre em quede en la sensació d'haver parlat massa" s'excusava Invisible ya en privat. "Che, yo et conec més anys que Matusalem i no em canse de sentir-te. D'escoltar-te i de sentir-te". Era moments després de l'adeu: abraços sincers i emoció adolescent. Famiglia. Com la camisola del cambrer. Familia i baix un retrat pop de Don Vito Corleone, immortal Brando.

Això sí, el cos està per a poques bromes. Demà ningú volia ressaca. Ni mal de gola, ni grip primerenca. Suc de taronja i mala salut de ferro. Yo tampoc, pero tenia gana de ciutat i de nit i de parlar-li a cau d'orella a un tubo de Negrita, de fruir recreant els moments previs a la crònica, de dibuixar-la en una servilleta en el taulell d'un bar, deixant-me engrunsar per unes notes de soul. De mirar la nit en la distància i en l'ànima plena de vitalitat. Fugint de les paraules vanes, mirant, mirant i rellepant-me els moments vixcuts. Una coseta breu. Un homenage particular a la troballa. Pronte farem un any, recordà Vicè. ¡Un any! Pareixia tota una vida. "Podríem tancar un restaurant". El capo mai descansa. Sempre instalant-nos en l'excelència.

¿I saben que els dic? Que l'entusiasme és creixent. I sòlit.