El dia de la marmota

La Cretina Comèdia reprenia les seues activitats en un ambient prefaller i deixats arrere ja els fastos del seu aniversari.

Com els cretins són animals de costums i no canvien els seus hàbits sovint, JR s´encarregà de reservar taula en el pati interior de L´Atmosphère de l´Institut Francés. Així el nostre protagonista podia satisfer d´una tacada la seua vehemència administrativa i el desfici que li crea no poder inserir el seu natural talent en el mercat laboral.

Arribe el darrer i em trobe als cretins en animada xarrada, adobada prompte amb plats de confosos nombres gal.loromànics. No tardaran a debatre sobre futbol, amb l´eixida a la llum un proverbial antimadridisme que aprofita l´absència momentània de Diafebus i no dubta d´arrasar a Raúl VII d´Espanya i a Camatxo, víctima del conflicte basc. La disposició de les taules amaga un derbi unidireccional, tot i l´ambigüitat doblemilitant de JR, però les hostilitats cessen quan se servixen les primeres degustacions. La sorpresa apareix quan, un poc farts d´aparentar cosmopolitisme i no comprendre en realitat la composició dels plats, el personal es llança sobre el pa al més pur estil colonial.

Tot això mentre La Cretina Comèdia (p-m) comença a plantejar-se 15.000 raons per a abastar la Generalitat. Però abans d´assolir el poder i organitzar els camps de reeducament pertoca anar al Sant Jaume a fer-se uns refrigeris, que no només de política i futbol viu el cretí. Encara que poques bromes amb l´ortodòxia perquè l´aparatchik per antonomàsia del grup sembla disposat a muntar operacions d´escarment i no et salvaràs ni sent Invisible. Amb estos antecedents, m´he afanyat a fer la crònica per si no arribe a la convocatòria vinent.

La colla se sent protegida a la terrassa del Sant Jaume i es desboca la vena literària, entre el sarcasme i lo escatològic, esta nova Escola Satírica Valenciana demostra sentir-se a gust en el context i pren forma l´obra Lo Gargall del Sant Jaume. Ja se sap, com deia un líder de masses d´eixe moviment que mai va ser, “a La Manxa ni a heretar”.

Les converses continuen amb el repàs dels columnistes i quintacolumnistes favorits, fins que entra en escena Angresola, la mata del qual (possiblement de jonc, per les seues tendències pantomaquistes) es admirada pels assistents. Les seues referències eròtiques a la germana d´un camarada (la contundència és cosa de Ballesteros) provoquen les rialles de la jornada i la seua elevació com a líder espiritual, amb el sacre malnom d´Al-Gresolah. La turba l´acompanya amb retrats gegants (i això que al nostre protagonista no li agraden estes xarlotades) i kalashnikovs i llibres d´Enric González a les mans. Esta figuració només es deté per a retre benvinguda a Diafebus, que arriba amb la millor estètica de la burgesia acomodatícia (òbviament, enorgullint-se amb la recreació), El País i moleskine sota el braç. Honor als Albatros!

Amb els primers raigs de sol la vesprada pren un caràcter visionari i s´albiren escenes bigaslunianes al port de Catarroja amb anguiles, vaixells i borratxos. Com van dir els Ultras Sur en una pancarta als seus jugadors: Para vosotros, putas y dinero.

Al remat, prenc el camí de ma casa i puc estar segur que la lascívia i l´excés fruïxen de bona salut en la Valéncia consuetudinària, sols que l´arribada de les Falles accelera estes tendències, com si hi haguera també esta excusa.

No hi ha dubte, el particular Dia de la Marmota cretí ha pagat la pena.

Bones intencions

(...)

- ... està bé. Jo faré la crònica.

Les paraules de l'etern neòfit cretí es perderen entre el soroll de Sant Jaume. Reposada la creïlla i el bou amb cous-cous, arribada l'hora de la sobretaula i els Nesteas que pareixen copassos -que és, ja ho saben, la dels plans destarifats i les iniciatives enlluernadores-, l'aparell administratiu de La Cretina Comèdia havia aprofitat per a engegar la màquina de les obligacions i sancions dels socis. Poca cosa. Res que un discurs al-gresolià sobre les peculiaritats de la pronúncia manxega o una fraula torrenteballesteriana sobre la vida sexual a les muntanyes no puga enfosar a un oblit quasi perpetu. En moments com estos, de llàgrima riallera i despreocupada, tot queda en un còmode tercer o quart plànol.

- Val. Però enrecorda't que et toca escriure-la.
- Si, si. La faré de seguida.

(...)

Sombreros mexicanos

Es como uno de esos tipos raros que colecciona decenas de sombreros mexicanos. Su pasión es íntima, bastante incomprendida y, sobre todo, le impide estar al día de un montón de cosas que realmente valen la pena. En su caso particular, es capaz de recitar el árbol genealógico del clan mafioso de los corleoneses con la misma cadencia musical del once inicial del Valencia del renacimiento, de los bellos y terribles 80, cuando las alineaciones todavía se pegaban a la memoria como una camisa sudada. Navarra, Liggio, Riina, Provenzano, Bagarella... tiene algo de aquel Sempere, Quique, Voro, Arias, Giner... Mafia y fútbol, no lo saquen de ahí.

La situación empeora una vez que toma asiento en la sacrosanta mesa de la Cretina Comèdia, rodeado de reputados politólogos y apasionados militantes del País/Regne, o del Regne /País (quien iba delante ¿Lennon o McCartney). Las bajas de última hora (Diafebus, Dominic, Baydal, Molins, Gisbert, Salas, Enric, Lola, Morena, Comtessa, Sfrazzera...) decantan la conversación, con el elevado tono acostumbrado que escandaliza a las mesas vecinas, a la situación política, que básicamente es una mierda. Antes de que el debate se pierda en nombres, fechas, cargos, culpables y derrotas, nuestro amigo todavía tiene tiempo para hablar de "La Máquina", la mítica delantera de River en los 40, cuyo retrato cuelga en la pared del Ché Baires. También incendia una conversación con el gran Lawrence Forlati, acerca del discurso oficial del Levante UD. Después, no tiene más remedio que dar cuenta del provolone y las empanadas, oír y callar, y también maldecir tantas horas desperdiciadas en el aséptico bar con crucifijos de la universidad.

Desde su posición, eso así, domina la evolución de todos los focos de debate que van naciendo. En franca minoría, Pepe Morgan saca su esencia irlandesa, la noble resistencia del rugby, para batirse en duelo con todas las polémicas y sus polemistas. Simón y JR se encargan de nutrir el debate con una avalancha de datos, con vehemencia industrial, que viajan de la guerra civil a la transición. A veces parecen robots. Angresola, el Tino Costa de la calle Túria, reparte juego y regala varias de esas perlas canallas que lo emparentan con Estellés. Forlati, presente en todas las salsas, protagonizó uno de los duelos de la noche con Pitarch, con el nacionalismo valenciano en búsqueda de su identidad, como materia a intervenir. La batalla entre ambos, pletórica, recuerda a los enfrentamientos entre el consigliere y Baydal en aquellos días de vino y rosas, cantuccini y vin santo, de la settimana fiorentina. Voro Contreras, erudito musical y del buen cine, siempre puntual en las fechas distinguidas (ah, sí, la cena era el tercer aniversario de la Cretina), interviene lo justo, pero sus sinceros gestos asintiendo ante cada planteamiento delatan la farsa de nuestro protagonista, que en los postres, cuando se establece la porra de las próximas conselleries, intenta aparentar desesperadamente que ha sacado algo en claro. El Nota espera su turno para el final y así sentencia: "Toda esta argumentación teórica, todas vuestras cábalas, me parecen de puta madre. Pero olvidáis que la calle no es la redacción de un periódico, ni una hemeroteca, ni el despacho de un abogado. En los bares no se comenta nada de lo que habéis hablado".

Y justo ése es el primer momento de la noche en el que nuestro amigo, el friki mafioso-futbolero de los sombreros mexicanos al que todos temen, suspira de alivio. Se marcha del restaurante satisfecho. Intuye, pero no lo dice, que la Cretina Comèdia, su invento que cumple tres años, ya ha vuelto a convertirse en esa secta hermosa y absurda que levanta crónica de sus encuentros, sus masones se conocen entre sí con pseudónimos esnobs y no se toman nada en serio.

Actores secundarios (II)

Siempre ha sido buen chaval. Veo que no cambia sus costumbres. Jueves y a por todas, sí señor. Dios, hacía años que no lo veía. Veranos sin fin, primeras juergas, primeras cogorzas. Y luego Madrid, la presión, la monotonía. Hablamos de trivialidades entre el insoportable ruido del San Jaime. Sus amigos parecen sacados de un chiste tópico. Un patillero, un coletas, un cejas y el niño del pañuelo. Faltan un calvo y un gordo. Dice que ahora va al gimnasio. Verborrea. Más verborrea. Me esperan, me voy. Un abrazo. Ale, ya nos veremos.

No, no os hagáis los suecos y hacedme caso. Cobro por cliente enviado, joder. No hago esto porque me guste. El de la barba me dice que ya tienen reserva en otro sitio. El gafapasta del abrigo negro se ríe por lo bajinis. Hijoputas. A mí no me hace ninguna gracia. Saca la sonrisa falsa de siempre y diles adiós. Así que a las entrañas del barrio vais. Ójala os den garrafón y mierda a precio de Caviar y Chandon, cabrones.

Alto y enjuto, pelo y bigote canos, camisa cuidadosamente arrugada, a la última, carraspeo y última calada, entro en el restaurante con la tarjeta en la mano mientras noto el palpitar incesante del corazón incluso en la vena más recóndita. Singles. ¿Quién me mandaría lanzarme en plancha a un juego de adolescentes para cincuentones? No soy George Clooney pero me mantengo muy bien. ¿Quién sabe? No, estos de la entrada no son ellos. Habría mujeres, y estos son un campo de nabos sin cuidar. No seas tan vulgar. Te falta tacto. Evita el vino cabezón que asoma en su mesa. Me suena uno. El del fondo. Que no me haya reconocido. Esa es mi mesa. Haz como que hablas por el móvil y acércate dándole la espalda.
Que no te vea. No te ha visto. Respira y mete la poca tripa que tienes. Esta noche mojas, majo. Hola, buenas noches, soy X, ¿qué tal?.

Ustedes no me vieron pero me intuyeron. No iban desencaminados. Han conocido alguna vez a alguien como yo, seguro. Trabajo en un cubículo y rara vez doy la cara. No, no me llamo Estéfano. En eso erraron. Pero no en el resto de atributos. Dos por dos, si pueden imaginarlo, con brazos como anclas forjados en el gimnasio del Parque Albán. Así que el grandote quiere nata. Pues saquemos la nata. Te vas a enterar de lo que es un buen plato, chaval.

Se les ve majos aunque demasiado ruidosos. Y van camino de coger una borrachera de cuidado. Al de detrás de mí ya se le ha soltado la lengua y ha dicho nosequé de la potencia sexual de los siete. El que tiene enfrente está bastante callado. Hay uno que grita mucho y otro que contemporiza, que solo habla a veces y observa a todos como un cirujano examina a sus pacientes. ¿Trabajarán juntos? ¿Quién será el jefe de todos? Tontean con las camareras. El notas de la nata alaba el postre con epítetos en cada mordisco. Menuda panda de cretinos.

Mariposas y mariposones (I)

Váyanse todos ustedes a mamar. De gos negre.

¿Han oído hablar de las mariposas en el estómago? ¿Y creen en ellas? Yo con pinzas. Creo que es más una imagen que se aproxima al anhelo poético de los adolescentes que una realidad. Se supone —manda huevos, esta imposición de adolescente pseudolíricos— que son el síntoma definitivo del amor y que si no las sientes ni las has sentido nunca te has enamorado. Yo las siento cuando voy de diarrea, aunque no esté enamorado, normalmente los días de resaca, como el viernes. Tal vez quien inventó la metáfora se refería al nerviosismo que siempre provoca la incertidumbre y la emoción de conocer algo que intuyes que va a ser muy importante en tu vida. La Cretina Comèdia, una chica o tu primer partido de fútbol. El amor es algo más maduro, no las putas mariposas.

"La Cretina Comèdia (LCC) ya no es lo que era. Ahora es una reunión de amigos. Los blogs fueron ramos de rosas los primeros meses. Su inactividad el síntoma de que el flechazo se consolidó".

La memoria es esquiva cuando has bebido los tercios previos, dos botellas de vino cabezón y media docena de jarras de cerveza, además de media botella de litro de limoncello y unos cuantos licores de no se qué. Pero arriba o abajo, esa es una de las múltiples perlas en forma de sentencia que Angresola regaló a los presentes durante la celebración.

A pesar de que fue expresada con su habitual rostro taciturno y cierto poso de agridulce nostalgia, todo es fruto de que a Angresola le gusta mamar —"Cóm mola mamar!" expresó en reiteradas ocasiones mirando con ojos de enamorado —sin mariposas— el copazo que le acababan de servir. Le gusta mamar y ponerse sentencioso y tristón.

Pero en la sentencia citada anida la consolidación madura del amor universal que reina entre los cretinos. Hemos pasado pantalla. Pasó aquel nerviosismo incial de no saber en qué quedarían tantas expectativas e ilusiones. LCC vive un intenso amor maduro en su seno. Ese y no las mariposas es el real, el que dura y el que llena nuestras vidas de felicidad.

Sin menoscabo…………

Próxima entrega: II. El Nata.

PS Decía que váyanse todos a mamar de gos negre, porque es inadmisible, completamente inadmisible que hayamos abandonado el cronismo de las pantagruélicas cenas. Y más cuando el Zu está amenazando desde el facebook con que si no desclasificamos la noche, llamará a Garzón.

Así que, sin menoscabo de que la bella Raquel nos ofrezca la crónica de la noche, vayan tomando el testigo. A ver quien se anima con el II.

Arenga

Han passat vora onze mesos d'aquell primer aniversari, celebrat la nit del 31 de gener de 2009. La Cretina Comèdia, després d'un any iniciàtic memorable, parava taula al carrer de l'insigne humanista Lluís Vives, un exiliat a qui li agradava repetir Sal vitae, amicitia: 'la sal de la vida és l'amistat'. Hi férem acte de presència pràcticament tots, bé al sopar, bé a la discoteca, bé a la Malva-rosa. El capo, la cupola, les minyones i fins i tot uns quants convidats d'excepció: un parella de periodistes, feliçment casada en l'actualitat, un altre del gremi, feliçment mordaç adés i ara, i un medievalista olotí, que assistia atònit al tuacte. De fet, encara em demana de tant en tant: què és, de l'editor? i del capo? i d'aquell que deia 'dalfí'? i de l'alcoiana? i d'aquells altres? fareu Cretina en breu?

Després, efectivament, n'han vingut unes quantes més. Algunes tan memorables com la del porro de la senyoreta Scarlett. Ja me la contaran, amics, perquè forces majors em retenien. S'apropa el segon aniversari. Algú ha dit Yherushalayim? Ja l'albire, a la llunyania, terra de Judah, terra àrab, terra hebrea, terra sagrada, terra de plors, terra de tots? Amb nous horitzons o sense ells, La Cretina Comèdia continua existint, continua reproduint-se, continua fent créixer el seu mite. Pareixia mentira, però ací estem: un segon Nadal, un segon aniversari i la força de convocatòria continua intacta. A per ells, que són molts, però nosaltres més honrats. I feliços. A vore eixe arrosset... Bones festes als absents!

Felicitats, granotes!

COMUNICAT OFICIAL

La Cretina Comèdia vol sumar-se a les felicitacions al Llevant UD en les celebracions oficials del centenari de la seua inscripció com a club a la Federació Valenciana de Futbol. El Llevant UD, una institució que aglutina passions i records, i que atesora un currículum replet de històries de llegenda, però també d'adversitats, és fonamental per a comprendre els últims 100 anys d'història no només del futbol valencià, sinó també del Cap i Casal.

D'arrels fortes, que ara podem conéixer amb claredat, personificades en el Llevant FC del Cabanyal i el Gimnàstic FC del Patronato de la Juventud Obrera, el Llevant és un club necessari en l'imaginari col·lectiu de valentins i valencians. Una entitat de doble adscripció, de cor blanc, negre, blau i grana, que deu tant a José i Víctor Ballester com a Amador Sanchis. A Juan Puig com a Silvino Cervelló. A Rafael Valls com a Isaías Aspas. També a Alfonso Pallás, Paco Machancoses, Ramón Balaguer, Ramón Victoria, Manuel Grau Torralba, Antonio Román, Paco Gandía, Salvador Regües i tants altres. I, per suposat, a toda una afició, dual però sempre fidel. A voltes proscrita, oblidada, "forjada en el yunque de la adversidad". Però, a fi de comptes, cor i ànima d'un sentiment que ara arriba al seu centenari.

Felicitats, granotes!

L´arte di un popolo

"Bullirá el mar com la cassola en forn mudant color e l´estat natural"

Ausiàs March

Corría un fresco que intuía la vida pròpia de una casa cerquita de la ciudad, con ánsias de volvernos a encontrar, en la cretinense espera de vernos las caras y poder disfrutar de tan grata compañia. Nuestros anfitriones, pendientes en todo momento, para poder deleitarnos con sus exquisitos manjares. no dejaron escapar ni un solo detalle, y preparados incluso, para reaccionar ante la torpeza de algun invitado para no dejar el suelo perdido. Tanto entusiasmo y pasión por el mar se nos presento en un rico escenario sobre la mesa, con unos entrantes, que por poco estaban exquisitos, y que evidentemente, no sobraron ni las migas. No sé que hubiese sido si Baydal hubiese estado presente. Mientras, un llobarro se cocía tranquilamente en los altos hornos de la delicadeza culinaria de la Srta. Morena y Diafebus, habíamos abierto alguna que otra botella de vino blanco fruto de "algún celleret bó de la terra". La espera se hace corta, y el futbol nunca nos abandona señores. El pescado aparece en la mesa, adobado con patatas y cebolla. Sin palabras, exquisito, grandioso!!No esperábamos menos de personas que miran tan de cerca el mar. Los invitados y anfitriones hablan animadamente de un posible viaje cretinense a Sur-Africa, que no sé si saben : "Ah, Jo conec a uno de Paiporta que viu a Sud-Àfrica", il Consiglieri, y una risotada desmesurada se abre entre los invitados. Si, es que nuestro consiglieri ha estado transitando mucha lectura en "El factor humano", que nos recomienda insistentemente.
Aparecen de entre el corredor unos barquitos hechos a mano por el Sr. Diafebus, que le han llevado a hacer embalses acuáticos en el fregadero, en la bañera y en el lavabo, sin demasiada suerte para poder navegar. Lo ha probado todo, señores. Y hay que decir que ha tenido mucha destreza en su construcción. Curiosos barquitos, que rogamos nos elabore uno a cada uno de los miembros de la cretina comedia como signo de distinción, amico!
La gente se siente cansada, algunos tienen que trabajar, otros alargarán toda la noche en la ciudad, y dejamos descansar a la Morena y Diafebus, mostrandoles nuestra intención y nuestras ganas de volver por estos lares.
A veces el tiempo se nos va, pero la memoria és sabia y intenta acompañar en la medida de lo posible a cualquier individuo que se esfuerze un poco en mantenerla. Hay anfitriones que no se tienen todos los dias, y eso, es imposible olvidarlo. Esperemos que hayan com estas, muchas más!Gracie mille!!

(Disculpen la demora)

Comunicación interceptada entre el pesquero Santa Úrusula (con puerto en Santa Pola) y el centro de comunicaciones USS Angel (California)

.- A las 14:15 horas de hoy, faenando en aguas del golfo de León, el operador de radio informa al puente de mando de la siguiente interferencia en las comunicaciones: "L'Algueresc és el cretinesc. Es la combinació perfecta tu: italià i valencià". A falta de confirmación oficial entendemos que no se trata de la señal que esperábamos de la avioneta que rastrea los bancos de atunes. Ante la imposibilidad de identificar al emisor / los emisores ponemos en su conocimiento este hecho para que obren como consideren oportuno.

- Well Done, Santa Urusula, sorry, Santa Úrsula. Forget it. You know what I mean?

Habla el olivo de la plaza de Doctor Collado

Hace calor. A mis pies se desordenan los turistas y los intelectuales que van a salvar el mundo desde cualquier mesa del café. Dicen que luego concurrirán a la filmoteca. Disculpen la elección del verbo. Sé que hubieran preferido que dijera que iran, acudirán, se dirigirán, marcharán, se pirarán, pero los años no pasan en balde. En el mármol anguloso que delimita mi libertad se sentó años ha un poeta, por lo demás cursi, que me enseñó a elegir así mis palabras. Luego dijeron que se suicidó por amores. Luego dijeron que no se suicidó, dicen que por amores. Luego todos convenimos que no servía ni para volarse la tapa de los sesos. Disculpen de nuevo, quise decir para abrirse al infierno. Guionistas me frecuentan. Camareras me frecuentan. Alemanes en suma. Todos me hablan y de todos olvido cosas. A mi izquierda, a tiro de mi rama más marquesa se sientan cuatro hombres. Zú, JR, Angresola, Diafebus. Y no aprendo. Y dicen que acabarán las bebidas y marcharán de inmediato. Pero encienden un cigarrillo. Y los cigarrillos se encienden para durar. Concluyo que mienten. En la mesa hay un libro y uno de los cuatro hombres que mienten lo manosea. Si por cada uno de los que entran en mi plaza con un libro que no entenderán perdiese una aceituna, tendría aún fruto suficiente para lubricar el sexo amojamado de la alcaldesa de. Disculpen. Maleducados me frecuentan. Rojos. Aunque yo los veo a todos igual de pálidos. Igual de bobos. Una avispa zumba entre la plata filuda de mis hojas. Trato de espantarla. Cuando vuelvo la vista a la mesa los hombres se han levantado. Se ríen de la casa del taxidermista. También ellos serían magníficos trofeos para un salón con chimenea e incestos secretos. Soy fantasioso.

Habla Bar Torino

¿Quién cojones le dió permiso a Zú para llevarlos allí? Uno no se deja los cuernos para conocer la ciudad y convertirla en literatura para que luego lo traicionen de ese modo. Comidas Esma. Se creerá muy importante por llevarlos a Comidas Esma. ¿Han jugado ellos al ajedrez con Raúl Núñez? ¿Han jugado? No. Así que a joderse y al puto macdónalds. La hostia. Y el fulano, el pavo, lee a Pamuk y se siente la hostia de bien, la hostia de culto. ¿Leyó antes Nieve? ¿Se calzó Estambul ciudad y recuerdos? No. Y les digo porqué. No, no se lo digo, estoy harto de contar cosas y que luego se las apropien. El abogado y el larguirucho se hacen mucha gracia. Saben un cojón también esos dos. A Comidas Esma. Es para cagarse.

Monólogo interior de una paloma abruptamente interrumpido por el formidable descubrimiento de un grano de maíz.

Pues vaya. Se han quedado sin mesa fuera. Es que a estas horas dónde pensaban sentarse. Claro, una ya sabe, una entiende. Son la Cretina Comedia y eso debería ser suficiente. Pero también son buenos, loquitos, discretos; y aceptan lo que les dice el mesero que es gordo como un mendrugo de pan gordo de esos que hay que mojar en un buen charco para que pase por el buche. Los mejores son los que se hacen en pavimentos de mármol. Los charcos, digo. Los de la calle se manchan enseguida de aceite de coches y de barro de las suelas y hasta se meten piedrecitas en la miga de pan. Una tatarabuela mía murió así y fue espantoso, oiga. Que hasta creíamos que la habían envenenado. Pero fue piedra. ¿Los chicos? Ah, los chicos, sí, pues nada entraron al interior del local. Yo desde aquí los vi pelearse por una mesa, pero creo que al final los acomodaron cerquita de la barra. Luego ya no sé, no sé. Bueno sí sé, pero oiga, una no vive mucho en la calle si cuenta todo lo que sabe. Pero pásense otro día y charlamos un poquito pero de otras cosas. ¿Gustan maíz? Yo sí, yo gusto a todas horas. Es por el estres ¿saben? por eso tengo este poquito de molla aquí debajo del ala. Pero es lo que digo ¿tengo edad para echarme novio? No. Pues eso, a zampar.

Habla JR

Esto lo sabe poca gente. En Valencia, durante la primera etapa de la represión...

Nota del narrador omnisciente, que pasaba por aquí

Es buen tío el JR. Si se pone a hablar de historia hay que tener la Larousse debajo de la mesa para no perderla. Da datos y datos y datos y datos como si le fuera la vida en la precisión del relato y eso es bueno. Pero exige cierta cultura, cierta capacidad de atención de sus interlocutores. Diafebus deplora en este instante no haber estudiado más. Menos pajas y más Hobsbawm. Se pierde, el muy ceporro se pierde, pero el gesto de asentir cada tres frases le sale ciertamente decoroso. Angresola raya a buena altura. Zú también. Pero Diafebus ni puta idea.

Sigue JR

Y esto, la verdad, es que poca gente lo sabe.

Habla una cazuela de canelones

Quemo. Mi vocación es quemar. También ser incómoda como una ortiga en el sobaco. Pero a la gente le hago gracia. El abogado tiene que ir luego al despacho pero me jala que da gusto. Así, en contrapicado, tiene algo de aristocrático en el decir, también de selecto arrabal. Dice que hay una historia que anda con ganas de escribir y el resto lo jalea para que lo haga. Se les ve sinceramente contentos frente a sus platos llanos de loza blanca, esa vulgaridad utilitaria. Le tienen fe. Lo quieren al abogado. Pero por interés debe ser. Después de tantos años de ver papadas una tiene mal concepto de hombres y mujeres. Lo quieren porque saben que un día los tendrá que sacar del trullo. Eso lo sé por la forma que tienen de cojer el cuchillo. Si yo fuera de carne me asustaría. Si tuviera hijas me asustaría. Si tuviera honradas aficiones me asustaría.

Gritan al unísono Zú y Diafebus

¡¡¡¡No hay discurso del método!!!!! y maricón quien diga lo contrario.

Habla JR

A mi me parece bien. Volvemos a los orígenes. Relajamos la cretina para alcanzar tensión de crucero. Libertinaje. Proyectos, pero no obligaciones. Fiesta perpétua. Martirologio de Cuenca.

Nota del recopilador 1

Comtessa, quiéranos de nuevo, carajo. Indúltese.

Nota del recopilador 2

(...) Queremos tanto a los cretinos. (ilegible el resto)

Cant XV

Amb impuntualitat valenciana arribí al lloc determinat per Zu Vicè per a fruir d´un nou dinar cretí. L´organitzat com a inici de les Falles deixà un regust molt positiu i l´antic Capo (ara ascendit en la jerarquia social i de la lògia) volgué reduir el mono provocat per la seua absència cabanyalera convocant una nova cita.
Brillant idea i magnífica resposta per part del personal.
Aplegue l´últim al restaurant L´Atmosphère de l´Institut Français i ja s´han repartit els llocs a la taula, així que m´ubique a una cadira d´un fons.
Prompte comencen les converses entrecreuades amb un poc d´embolic per allò dels posicionaments a la llarga taula. Els temes s´agafen amb interès, tot i el caràcter recurrent de molts d´ells continuen alçant l´expectació imaginada. La possibilitat d´organitzar una Cretina Comèdia a alta mar mitjançant el vaixell de Diafebus (mesures de seguretat a banda), a l´eix Xàbia-Alacant o a Barcelona inauguren els punts de l´orde del dia. Seguint amb el caràcter itinerant de LCC es calibren també opcions viatgeres (Nàpols, Palerm, Alemanya, etc.) a mig termini. La rivalitat futbolística minimalista del Cap i Casal també troba uns moments de glòria entre el foc encreuat.
Després d´estos exercicis de calfament dialèctics arriba de la mà de JR la qüestió estrela del dinar. El llibre de La Cretina Comèdia. Es parla de terminis, portades, convidats, presentacions, eleccions i altres coses. De vegades la il.lusió d´algú li fa quasi començar la casa pel sostre i es produeix una allau de propostes i idees. JR dispara i Forlati adopta compromisos al ritme que les seues activitats laborals i d´entreteniment li permeten.
Mentrestant els comensals engoleixen els plats i Angresola proposa organitzar “El dia de la Fartera”, una mena d´homenatge pantagruèlic a tot un referent com Sangonereta. Hi ha qui inclús es queda amb ganes de més. I és llavors quan arriben els postres i sense una acurada pronúncia francesa es fa complicat diferenciar creme de crumble. El bon fer de la cambrera i els seu ajudant mascle (clavat físicament a Tur) faciliten l´operació i en cas d´incomprensió idiomàtica sempre pots demanar una cosa tan castissa (encara que no tant com Los Serrano) com una torrija. Les infusions i la tetera treta de les colònies d´Indotxina tancaren un dinar deliciós i molt agradable.
Pertoca fer també un parèntesi per a saludar als nouvinguts, en este cas a Marta. JR li preparà un ambient per a la seua presa de paraula que al cap i a la fi quedà massa solemne. Com va dir Angresola, és normal que a les primeres cites no es parle molt.
Per cert, company, vaig pensar ahir que la teua amiga tenia pràcticament el mateix nom o pseudònim que la cantant negra que intima amb John Cusack en Alta Fidelitat.
Després d´una breu sobretaula marxem cap a la Plaça del Tossal per a prendre unes begudes al sol des d´una terrassa de moda amb preus eivissencs. La cambrera porta una minifalda d´skingirl que a Nota li sembla sexy, ella sent la pressió i se´l cau un cafè damunt la Morena, la qual ja havia començat amb el seu ritual a base d´orújol.
Restà temps per a calibrar què faria Jordi Hurtado davant la perspectiva de la fi del món (atención, pregunta!), per a descobrir la religió islàmico-budista que proposa Cañizares i per a entronitzar al nou profeta hebreu Ben Carrión.
Com a colofó, el clàssic trencament d´una copa, senya d´identitat de LCC i venjança per l´incident del cafè.
El sol no s´acaba d´amagar i els cretins s´acomiaden per camins diversos mentre roman la sensació que els pròxims temps seran profitosos per a concertar més homenatges lúdico-gastronómico-literaris.

Enhorabona a tots i avant amb els projectes personals i col.lectius!

Ripios per a una Falla

LEMA: LA CRETINA COMÈDIA

Futbol, andragons, Sopranos, patets;
Don Vicè, Forlati, Diafebus, Angresola;
Vingueu tots ací, comediants inquiets
Penseu que la Cretina és la vostra millor escola.

Camps, Rita, il cardinale, Ricardo Còstia;
JR, Morena, Nota, Comtessa;
Agarreu els bats i doneu-los una hòstia.
Destruïu els mites valencians sense presa.

Arrosos, carns, Scarlett. Pegueu-los un mos!
Entrópico, Baydal, Invisible, Tur;
Fruïu dels plaers de la taula i del cos.
Feu ús de les oportunitats d'este món impur.

Enric, Bolaño, Hornby, Ford;
Sfrazzera, Marpop, Quico, Topetí;
Vos esperem a Les Carabeles o a l'Amarcord.
Cavallers, minyones, sou tots grans cretins.

300.000 euros

¿De verdad creyeron que los patitos migraban el 31 de enero?
¿No aprendieron nada del ejemplo de Pussy (buon anima)?
Tienen doce días. 300.000 euros. No jueguen o sembraré el Palmar de sangre y pelo amarillo...
N.

La madre de todas las cretinas

31 de enero. Sábado. Callejuelas del centro histórico de la ciudad. Voladizos amenazantes, sombras alargadas, frío acerado. Eso al otro lado de unas inmensas cristaleras. A éste inmensas dosis de magia, camaradería y amor. Fartera, discusiones y gargantas facilonas al tinto. Respeto. Risas. Amenazas, más veladas o menos. Lecturas, poesías y prosas, premios Tony, microrrelatos*, homenajes: a Tony, a Scarlett, a Dante… Bacanal de la palabrería, orgiástico bla-bla-bla, alguna copa rota y otras derramadas —seguro—, glamour, más bla-bla-bla, castillos en el aire…

31 de enero 2008-2009. La Cretina Comèdia cumple un año. Un año de éxtasis colectivo.

31 de enero 2009. La madre de todas las cretinas. Sólo para iniciados.

Cent'anni!!!

* Abran boca: primeros microrrelatos en los blogs de Vicè, Forlati, Diafebus, JR, Angresola, Baydal, Morena, Comtessa y Sfrazzera.

Cant XIV

La vetlada es presentava carregada d’incertesa. Era una cita de la Cretina Comèdia? No en un principi, perquè es tractava més d’un compte pendent entre cavallers i veïns entre il consiglieri Forlati i eixe imitació de Furio però amb millor gust en les camises que és Tur. No obstant això, este últim, qui sap si sabedor de la presència en la ciutat de la per a ell enigmàtica Comtessa, va deixar oberta l’assistència a la vetlada al fòrum del consiglieri, per la qual cosa el nombre i la identitat dels assistents era una incògnita.

La Paca, cau amb regust pop i avituallament a l’altura del pressupost dels convocants, va ser el particular Bada Bing al que es va fixar la trobada, a la què Tur i Forlatti, com a bons cavallers, van acudir amb total puntualitat. Amb l’arribada del consigliere es va produir la primera sorpresa, perquè va comparéixer acompanyat del jove Topetí, del que s’esperen en el futur grans aportacions a la famiglia, encara que la seua aparent tendresa va provocar una lleugera torbació en el seu progenitor davant de la possibilitat que no li estiguera permesa la presència en el local. No obstant això, la gallardia del xic, va evitar qualsevol malentés.

Ja havien caigut un parell de canyes —acompanyades, com és de justícia, per unes correctes tapes—, quan va aparéixer la Comtessa, que immediatament va assumir el protagonisme de la reunió. Almenys va ser així als ulls de Tur, que de tant de llegir la seua prosa, creia conéixer-la millor que ella mateixa. La Comtessa per la seua banda, no va paréixer molestar-se per la curiositat fronterera en la impertinència de l’omplipàgines, i va contestar amb educació i simpatia a l’interrogatori d’aquest. Va ser en eixes quan va arribar a la cita El Nota, predestinat segons sembla a assistir a trobades programades la vespra de començar el més intens de la seua setmana laboral i, per tant, condemnat com persona responsable, a no disfrutar dels previsibles excessos que oferixen les trobades cretines (aprofitem des d’ací per a aconsellar-li que la propera cita l’organitze ell un diumenge per la nit).

Amb Nota van créixer els lleus apunts futbolístics que s’havien sentit prèviament, perquè tres granotes es van ajuntar en la taula a poques hores del suposat canvi accionarial del club dels seus amors. Els testimonis no recorden ja el nombre de canyes que havien corregut per la taula quan va succeir l’imprevisible, al materialitzar-se en la cita Invisible. Amb ell es va canviar de tema, especialment arran d’un nou interrogatori de Tur sobre la naturalesa laboral del picciotto, encara que la conversa va passar per moments verdaderament interessants quan els assistents van tractar d’assenyalar excel·lents periodistes amb els què no estan d’acord, o quan va eixir a la llum la militància punk d’Invisible, aplaudida per la Comtessa, a qui es coneix més enllà de les nostres fronteres per haver militat en tots els corrents contraculturals de les últimes tres dècades (potser no l’hip hop? Queda la incògnita per a una altra cita), i assistida amb perplexitat per un Nota, al·lucinat per la merda de gust de què feien gala la resta dels presents.

La conversa va tindre els seus alts i baixos, encara que regada abundantment de canyes amb els seus efectes mitigats per la ingesta de les humils però riques torrades de La Paca, va derivar pels llits d’exaltació de l’amistat i moments de deliri —inclosos els besets als imaginaris pits de Mia Farrow per un Tur encara impressionat pel visionat el dia anterior de Rosemary's Baby— que era de desitjar. Pel camí, primer Topetí, després Nota i finalment Tur, van anar caiguent, fins que finalment van quedar els valents, que al comandament del consigliere van partir rumb a un nou destí, que al que escriu no li correspon comptar.

PD: Si me’n feu escriure més d’aquestes, preferisc els dos tirs a les cames. Cent anni!

El superlatiu cant que en fa tretze.

Quan vaig agafar el bus, protegida la calvorota en una gorra un tant cutre i contant monedetes davant del chòfer, em digué:

— Venga, dame lo que tengas, te dejo pasar.
— Pero qué diu, flipat. Tinga fins a l'últim cèntim.

El vermut charrador nos el marcàrem Tur i servidor en el bus. I en arribar al Che Baires, Tur, un poc nerviós, es demorà en entrar, repentinant-se la coa i els rulls front al cristal del restaurant d'al costat.

Allí ya estàvem Neófito, el Nota i JR, apostats en la barra, enlairant canyes. Nos assentàrem a taula cedint el lloc de privilegi per a quan apareguera el Capo. I aplegà Baydal. I Angresola. I a les 10 Don Vicè, rebut en una forta ovació.

JR estava especialment irreverent i la nit estigué trufada de mirades creuades entre ell i Don Vicè, recriminatori, tirant-li rajos quan JR utilisava un llenguage massa vulgar, se'ns dirigia pels noms civils i no pels cretins, quan li fea la pilota obertament a Angresola, buscant un alambicat equilibri d'aliances. Baydal no donà treüa tampoc, comparant cada agravi, en gran certea, a diverses seqüències dels Sopranos.

Nota contà l'acodit que duya tota la semana preparant: "Es reunixen un alt càrrec del Govern de dretes i un directiu de caixa d'estalvis. Apareix un retor i un capità de la Guardia Civil. ¿Qué van a fer? Fundar el VCF". El Centenari del Llevant… i el de l'inauguració de l'iluminació de Mestalla (jajajajajjajaja) donaren molt de si. I encara se'n guardava una atra:

— Don Vicè, vullc informar-lo que després d'un temps sense actualisar el meu blog, he pensat en fer-li un restyiling. Volia consultar-li si em dona permís i si perdré la meua data de fundació.

Pero hi havia certa prudència per fugir del debat futbolístic, que ningú volia estar afònic al sendemà. Afortundament Tur contrarrestrà en audàcia argumentativa granota el choterisme dels atres dos que es presentaven en societat: Baydal i Neófito.

JR propongué afegir al calendari de celebracions cretines (el 31 de giner, estrena oficial de la Cretina Comèdia, i el 19 de decembre, aniversari de la mort del Viejo Casale) un nou dia nacional cretí: el 3 de Març en memòria del nostre gran poeta Ausias March i es tragué de la cartera una postal de l'Ausias de Jacomart, que presidí el sopar. Baydal feu demostració de la seua voracitat discutidora enfrontant-se a tots per a posar en el lloc que correspon al poeta de Beniarjó:

— Reivindiquem la seua obra; pero el personage era un noble cabró, un explotador, un violador, un home que sembrà el mal…

Forlati i Tur havien carregat, des del Cabanyal en un regal singular per als presents: el llibre Houses from El Cabanyal, rebut pels presents en mostres d'entusiasme.

I en eixes estàvem quan aparegueren la Morena i Diafebus. ¡¡¡A les onze passades de la nit!!! La morena, guapíssima i radiant, va tórcer el morro:

— ¡Est home ha aparcat en la Plaça de bous!, fent créixer la llegenda de Diafebus com a nefast aparcador.

— ¿Per qué no heu vingut des d'Aldaya caminant?

Pero Diafebus tenia el somriure inalterable i, emboçat en una jaqueta de senyor, fent un dandy, en els caragolets engominats, repartia abraçades i besos.

— Che, mira-lo, si pareix Ripoll.

El Capo prengué la paraula i es feu el silenci:

— Anem a guardar un minut de silenci per la mort del Viejo Casale, que va acontényer tal dia com hui.

Tots drets en silenci per a sorpresa general i mirades inquisitorials dels veïns de taula, del personal de restauració i del propi Neófito que es preguntava en un ulls com a plats "Mare meua, a on m'he clavat yo".

A continuació Diafebus recità —perque est home no llig, recita— un fragment del mític relat de Fontanarrosa.

I tancat l'emotiu moment en una ampla ovació, començaren a sonar els acorts de l'Himen Irregional i una dotzenes de templats cambrers i jovenívoles cambreres desfilaren cap a la taula carregats de plats. Autèntica bacanal romana: empanadilles argentines, pizzes italo-argentines, entranya, vacío, pit de pollastre, choriços criollos i botifarres, provoletes… tot regat en vi negre argentí, un shiraz magestuós: el Flichman.

Episodis republicans, lliteratura, qüestió nacional, anuari del bon cagar, història, dònes, unes roses blanca i roja per a la musa Morena —la Comtessa feu de les seues i anuncià la seua no-presència unes hores abans, per a indignació general i sobretot de Baydal—, política local, metablogs, uns brinets d'Scarlett —i JR defenent l'última d'Allen per a major indignació general, Sopranos —Baydal anuncia que s'havia papat les sis temporades i la plus en un mes, i ademés fent una tesis a l'hora… Admiració global. Mentrestant JR tractava de defendre que a soles havia vist tres capítuls de la primera, rebent una tancada chiuladissa—, Neófito més ulls de plat, Angresola fumant entre mos i mos, tots malparlant dels absents —Invisible, encara que algú digué que sí estava, pero ningú més el vea; Marpop, de qui ya es dubta de la seua existència, Comtessa…—, partit de fútbol pendent, afer Descarga i compra de partits, peuet talla 33 de coreana (ohhhhhhhh)…………

Nico, el maitre de local, porta un paquet de paper d'estrassa per a Don Vicè. Una nota no anuncia el contingut:

"For the Famiglia of Valéncia. Cent'anni T.S."

Don Vicè tremola d'emoció, mira a Forlati.

— Açò és cosa seua Consigliere.
— Ni de conya, Don Vicè, estic tan sorprés com vosté.

Aguaita a la resta de la taula buscant una mirada delatadora.
— Serà un patet —comenta—.

Els dits li tremolen i li costa obrir el paquet. Un feix de 10 puros en una vitola molt especial: Feliç 2009 i el nou flamant logo de la Cretina. Emoció generalisada. Ovació. Fòc i fum. Tots els dits senyalen a la Morena com a artífex de l'iniciativa. Clímax entre fumerades.

Don Vicè otorga la paraula a Baydal —ya comencen a donar-se les primeres mostres d'amor fraternal en el fondo nort entre Diafebus i Angresola; besos inclosos—, que s'alça en peu i llig el text que poden trobar baix d'este post. Pelos como escarpias. Després encara fa parlar a Neófito que no dona crèdit a lo que veuen els seus ulls. Tur, per contra, està com a peix —peix? peix? A qui li dien peix que no me'n recorde?— en l'aigua.

Ya estaven preguntant pels cafens i en el sector Diafebus-Morena-Angresola (fumant)-Baydal-Tur molta charrameca i els plats sense buidar.

— Pero, quines cadiretes de cagar esteu fets! Açò es immoral!

Cap problema. Estava Baydal. Ell acabà en tot, com acostuma.

Postres: flams normal i de café, merengue, crepes, dulce de leche… ansietat per començar en l'alcohol de graduació.

Cafens i cubates, en copa-balón, ben carregats, densos, substanciosos —la Morena, chupitos, d'orújol, cosa fina—. El Nota fotut, veent acostar-se l'hora de despedir-se. Un parell d'apagons en el local fa que tots es tiren la mà al pit, buscant la màgnum. Per un moment sura en l'ambient el desconcert, pero en el carrer no para cap coche ni apareixen tipos en ametralladores per la porta. Fa temps que estem a soles i potser és hora de demanar el conte. ¡Òstia, hem trencat alguna copa, pero cap plat! Be, potser mos hem passat en els cubates (Qui s'enduguera la noteta que l'escanege i la penge). Abans el maitre trenca mija dotzena de copes mentres anava a la palpa buscant la caixa de la llum del local. Nou apagó: Diafebus i Angresola aprofiten per a tocar-se més. JR també està molt carinyós, abandona l'irreverència i s'entrega plenament a la confraternitat cretina. Abraços, besos, copes que esclaten en l'aire, brindant, Cent'Anni, cent'anni. 1909. Quart orújol de la Morena.

Invisible es fa present per teléfon. No ha segut capaç de vindre al sopar —perque "hui l'empresa em paga el sopar". ¡¡¡Miserable!!!— i ara vol que anem a vore'l al local que ha tancat la seua empresa per a celebrar el seu sopar. I allà que anem. Sense el Nota, que treballava hui.

Algú s'atrevix a dir que no som de l'empresa. Una mirada de Don Vicè és suficient per a franquejar l'entrada. Allí nos trobem a actors i actrius bufats, ballant sensualment. Baydal triumfa en una dolça pel-roja, pero és home fidel. Tur li toca els rulls i Forlati renega: tant de rull, tant de rull, ¿i dels ulls que li dius? Mira quins ulls!

Don Vicè donà instruccions precises per a beneïr oficialment l'entrada de Tur i Neófito en la famiglia. Tur es resistix i entre bambalines es comenta la sorprenent reacció. Diafebus aboga per un tir en cada genoll. Baydal i Invisible —que s'ha posat les seues Lotusse imitació Chelsea Boots de 175 pavos i afirma que ha segut perque anava a vore'ns a nosatres— raonen com si es conegueren de tota la vida. Angresola i Forlati també es besen. Ma que mos voleeeeeeem!!! La nit amenaça orgia. No estaria malament si hi participaren algunes de les actrius presents. Diafebus ya porta la rosa roja de la Morena en el trau de la jaca. I es solta a cantar Castellóooooooo, de Luis Aguilé… Estem bufats com a ceps. En un dels arrebats emocionals d'Angresola, mentres besa a Forlati li reballà el rom-cola; en un atre en Diafebus va per l'aire el gin-tònic. Es fan barrets multidisciplinars, charrameques a cau d'orella, tots en tots. Qualsevol diria que nos coneixem des de fa cent anys.

Acaba la música i mamprenen les desercions. Més abraços, més besades, Angresola dona una lliçó de cóm abraçar a una desconeguda —¡Deu meu, quin mestre! ¿Qui se l'acaba a l'Angresola este?— davant de l'eufòria del personal.

Cinc irredents encara es dirigixen a l'Excuse-me. Piensa mal y acertarás. Sí, eixos que estan pensant: Baydal, Tur, Forlati, Neófito, Angresola. Cinc magnífics. Un poc desbaratats ya. A Neófito li toca ballar en la més lleja i fa el viage assentat en la cadireta de coche de Laia.

— Angresola, vas ve per a conduïr?
— Vaig de puuuuuuta mare.

Sona música pero no se sent. L'aldarull en el coche és demencial.

Coa de l'Excuse-me.

— Pero si açò és de bacalaeros. Açò no és el Acción?
— Que no, que posen rock and roll.
— Va una més.

Tur fa un discurs contra la nihilisació dels garitos que cobren entrada. És un home de principis. Nos abandona. La resta vendria a sa mare per un atre copasso. Rock and roll del bo, foscor i Scarletts a orri.

Puncha Nacho Valle que porta, que porta ¡que porta una camisola negra en el logo del Bada Bing!!!!!!!!

Comença el repàs de desperfectes: a la mitat dels quatre que són dos no els queda un gallet en la bojaca —¡serà per diners!— i una quarta part ha perdut el mòvil —pero hui l'ha recuperat del coche del Nota—.

Alegria i joya. Desficium no ha pogut assistir pero trobem a son germà. Cervesses, més brindis, més foscor, més bufats com a ceps.

Adeeeeeeeeeu, adeeeeeeeeeeu, adeeeeeeeeeeu.

I encara en queda u que manté erta l'ensenya sagrada de la Cretina Comèdia. I lo que no és l'ensenya.

..............

Quan vaig intentar parar un taxi, protegida la calvorota en una gorra un tant cutre, un parell d'ells en vert acceleraren a mida que s'acostaven i passaren de llarc.

La nit acabava com havia començat. La gorra sense dubte em brinda un eficaç disfraç de yonqui. Yonqui sí. De "superlativa Cretina". Com este mig dia ha pontificat Don Vicè en un sms. La sensació era generalisada: el plaer colectiu pareix no tindre llímits en esta famiglia. Un sopar… superlatiu.

PS Recorden encomanar camisoles i talles.

PS2 Són tots vostés maravellos. Gràcies, gràcies, gràcies.

Vespres de mort

Hui és un dia important, notable, significatiu, transcendental, almenys per a mi: assistixc per primera vegada a una reunió de La Cretina Comèdia al cap-i-casal, a València. No res serà igual a partir d'ara. Sé que entre a formar part d'una gran família de figurants, de comediants, de malalts, de viciosos, de somiadors, d'apassionats. Una gran colla de folls patronejada pel capo Vicè, sempre ben escortat pel consigliere Forlati i pels seus humils i obedients servidors: el capitano Diafebus -capitano de moment-, els picciotti JR, Angresola, Nota i Baydal, així com les minyones Morena i Comtessa. Tenim també alguns aspirants a formar part de la família com Marpop, Libélula o Topetí; o fins i tot d'altres que estan ací hui entre nosaltres, com Tur o Neófito... Ah sí, i Invisible, em deixava Invisible; he sentit parlar d'ell, però encara no l'he vist: comence a dubtar de la seua existència real.

En definitiva, és un honor, un veritable honor, entrar a formar part de La Cretina Comèdia i començar a fer negocis amb ella ací, a la seua ciutat de naixença, bressol de la nostra família. Qui entra en la família, entra per a sempre, i com ja va dir Tony Soprano: "al final els teus amics t'abandonaran, la família és l'únic del que pots dependre". Espere que siga aixina i que, d'una manera o d'una altra, sempre ens mantinguem units dins de La Cretina Comèdia. València ja és una realitat, Palermo i New Jersey són objectius de futur. Cavallers, senyora, vixca La Cretina Comèdia. Cent'anni!!

Bon any cretí, comediants

Cant Dotzé i Toscà

"Descompressió". Va ser la paraula que el Nota va al·legar com a motiu per a encetar un dels bons costums que caracteritzà la tertúlia de La Cretina Comèdia celebrada de forma pràcticament ininterrompuda -només per a dormir- durant quatre nits i quatre dies a terres florentines: la sessió nocturna a l'àmplia cuina de la casa a glop de vin santo (la misteleta toscana) o de limoncello (el licor de la Campània). Crec que va ser clau. Esperant-los -arribaren a les 2:15 de la matinada- m'havia fotut un quart de botella de vin santo acompanyant els cacaus i la lectura de "Cavall i rei" que havia començat uns dies arrere en honor d'un dels convidats tertulians. Si haguérem anat a dormir directament -ells al llit doble de l'habitació lliure de la italiana que passava la setmana a Roma i jo al meu amb el cap mig embotat- potser la cosa no haguera anat tant bé. Tanmateix, el Nota al·legà eixa beneïda "descompressió" i, allargant la primera tertúlia de coneixement mutu fins a les 4:30 h., tot començà a anar rodat. Les espectaculars anècdotes d'un Capo que prenia rellevància especial a eixes hores i en eixe lloc ens acompanyaren al llarg de la resta de sessions nocturnes casolanes.

Al sendemà, dimarts, ja sabíem que plouria incessantment, així que el dia es presentava a recer de cafeteries, bars i restaurants. Abans, però, havíem d'arreplegar les entrades del partit, tot saludant el gentil home de les oficines que ens les va guardar per haver tingut una xicona de la Barceloneta. Ja que estàvem al costat, i com si estiguérem en missió especial de la UEFA, aprofitem per a inspeccionar el bon estat del terreny de joc així com de les instal·lacions de l'Artemio Franchi. Donem el vist-i-plau. Agarrem l'autobús fins al duomo i, superada la impressió que sempre causa la seua visió en els visitants novells -el Nota en este cas-, comencem a patejar la ciutat vella sense rumb fixe fins a desembocar a la piazza San Piero Maggiore, on dinem per primera volta a colp de panino torradet, vins negres i els cafés corresponents, un menú quasi específic per a combatre la pluja de l'exterior. D'altra banda, no vull dir que dinàrem per primera volta en el viatge sinó que dinàrem per primera volta durant eixe dia, ja que, famolencs de viandes materials i espirituals, enfilem cap a Oltrarno passant per la basílica de la Santa Croce, el Ponte Vecchio i el Palazzo Pitti fins a arribar a la piazza della Passera, on ens peguem un altre homenatge al Caffè degli Artigiani passades les 15:30 h. Amb el seu menjar comença un dels adjectius del viatge, spettacolare, com el seu prosciutto di cinghiale (pernil de porc senglar, animal típic de la gastronomia toscana), la seua lasagna al pesto o la seua crema de castanyes i bolets amb barrumballes de formatge parmesà servida en cassoleta de pasta de piadina grossa. Spettacolare. El vi i el café, com sempre, ens acompanyen en quantitats tirant a excessives col·laborant al nostre estat de satisfacció permanent.

Mentre la pluja cau intensament passem la vesprada al caliu d'uns cappuccini a una terrassa coberta de la piazza Santo Spirito al mateix Oltrarno. Després, havent-nos aprovisionat de limoncello per a la nit i cantuccini (els rossegons toscans) per al matí, tornem a creuar l'Arno per tal de gaudir silenciosament de l'excel·lència de la piazza della Signoria des de la Loggia dei Lanzi. Finalment, com a remat d'un intens dia de xarrar més que alenar enfilem en autobús cap a Settignano, un xicotet poble pertanyent al terme de Florència sobre un dels turons que envolta la ciutat. Unes birretes a la Casa del Popolo i cap a La Sosta del Rossellino, un lloc selecte per a una clientela selecta. Un amo amb una debilitat especial per tot allò sicilià, com el nostre Capo, i un menjar exquisit: spaghettini -com no- alla Vucciria, cinghiale guisat i uns gnocchi alla gogonzola espectaculars, spettacolari. Uns postres no menys inoblidables: il bacio di Venere (un pastís d'ametla amarga siciliana), una torta de pistacchio di Sicilia, un iogurt amb tartufo i el cigaro del Che, una increïblement bona neula en forma de puro farcida de crema d'herba de tabac. Tot, a més, acompanyat pels bons consells d'una enoteca especialitzada en maridar plats i vins, en esta ocasió blancs de Pantelleria, negres de Chianti, passito (la misteleta siciliana) i rom de les Bermudes.

Tirem que se'ns fa tard, però perdem l'autobús de mitjanit i en vista que la Casa del Popolo tanca les portes tornem cap a La Sosta del Rossellino. Ens reben a porta tancada i durant vora una hora conversem amb l'amo sobre el berlusconisme -molts italians volen ser com ell- i la crisi econòmica mundial -capitalisme sí, però industrial i no especulatiu-. En arribant a casa allarguem la tertúlia de forma particular a la cuina de casa, bo i aprofitant per encetar el limoncello. A les 2 de la matinada, realment cansats, ens retirem als llits.

Dimecres al matí, aprofitant que ix un sol radiant, encetem un altre bon costum: desdejunar a la terrassa buida de la finesoalemanya, que -com la noruegocoreana, la del 33- quasi sempre ha marxat a l'hora que ens alcem, usualment entre les 9 i les 10 h. Cafenets amb llet, suc per a alguns i cantuccini al cioccolato per a prendre forces, mentre continuem la tertúlia finalitzada momentàniament unes poques hores abans entre vin santo, cigarret i limoncello. Baixem a la ciutat, esta vegada a piazza San Marco per tal de recórrer uns altres carrerons -si és que esta paraula es pot aplicar al traçat urbà de Florència-; eixim a la piazza della Santissima Annunziata i el Nota acomplix la seua penitència: encén un ciri a la Madonna de la ídem, patrona de La Cretina Comèdia. Anem anant en busca del restaurant on Forlati i Topetí dinaven diàriament en la seua anterior estada a Florència; parem a fer unes birres, Moretti 66 cl., i -no sé com- algú diu la paraula "Nàpols", el Capo s'encén i servidor i el Nota l'acompanyen entusiasmats: buon giorno Napoli, demà saludarem la seua llum, els seus altars i la seua gent. Il·lusionats per la bona nova i després de caminar bona cosa trobem finalment el restaurant, I' Vinaino, però com que és "massa tard" -les 15:30 h.- estan tancant. Hi tornarem.

Dinem unes pizzes a una terrassa del costat i, havent-les digerit difícilment, anem decidits a comprar els bitllets de tren pel sendemà. Uns horaris i sobretot un preu excessius -122 de l'ala- desaconsellen la realització del foll projecte. Així i tot, el Capo i servidor ens resistim. Nàpols és Nàpols, pràcticament el nostre Cap i Casal. Discutim molt i finalment: addio Napoli. Una altra vegada serà. Una miqueta atordits tirem cap a l'Artemio Franchi, tot aprofitant per gaudir de l'esplendorosa façana de marbre de carrara de Santa Maria Novella. És el dia del partit. Pillem l'autobús i fem la prèvia a un d'eixos bars típics dels entorns dels camps de futbol. Ens tirem al pap algun cappuccino, alguna birra, algun gintònic i algun vermut. Em descuide i em regalen la camiseta de la Fiorentina -grazie mille!-. Es fan les 20:15 h. i ens dirigim cap a la nostra porta d'entrada, no sense abans intentar que la cambrera del somriure preciós vinga al partit amb l'entrada de la Comtessa: lavoro, devo lavorare. Una llàstima.

Maratona Laterale, vicino alla curva Fiesole, un fons de seguidors impressionant. Els granotes posen les seues banderes -i també les nostres- i Forlati i un servidor ataquem els purets brasilers comprats per a l'ocasió. Partit intens, sense a penes joc, a excepció del que posa Ribery per a l'equip bavarés. Amb tot, la Fiore marca i aguanta quasi tot el partit fins que a pocs minuts del final el Bayern ens aigualix la festa amb un empat que sap a derrota en eliminar pràcticament els viola de la Champions -encara els queda la UEFA i qui sap si un enfrontament contra el València Club de Futbol-. Ens llevem el regust amarg a un d'eixos restaurants típics dels entorns dels camps de fútbol malmenjant uns plats de pasta, una pizza i vinga el pa toscà amb un oli exquisit de l'Umbria. Taxi i, com sempre, tertulieta a la cuina de casa a glopets d'unes begudes que ens van escalfant i preparant suaument cap al descans nocturn. A les 3 h. enfilem cap al primer pis, on estan els llits.

Dormim amb ganes i el dijous no traiem el cap per la finestra fins a les 11 h. Tertúlia matutina mentre ens pega el solet a la terrassa: el funcionament dels mitjans, la victòria d'Obama i qualcosa del genere. Se'ns passa el temps volant i quan arribem a la ciutat ja és considerablement tard. Fem una volta pel mercato di San Lorenzo, on Forlati i Nota compren records mentre Capo i jo parlem de gastronomia palermitana. Tirem cap a l'Estació per tal de compensar el frustrat viatge napolità: anirem a San Giovanni Valdarno, un poblet proper al que arribem vora a les 15:00 h., després d'un intens viatge de debats vexil·lològics. Al seu palauet-acadèmia ens reben les antigues professores del Capo, que hi havia passat un mes aprenent la llengua de Dant; uns amors, fan ganes de quedar-s'hi. Anem a ca Gianni, un sard explosiu que segons ens han contat, a banda de cantar a la guitarra és capaç de tancar el restaurant amb tota la gent que hi ha dins a les 3 de la matinada i posar-se a fer pizzes. Amb nosaltres la cosa és més relaxada. Hem fet prou tard i -després de servir-nos un bon plat de pasta i regalar-li al Capo un banderí de l'equip on començà a triomfar Zola- ha de tancar, amb la promesa de tornar per la vesprada.

Eixim a la plaça del poble -a Itàlia pareix que tots n'hagen conservat la del segle XVI- i prenem l'aire a una terrassa d'una altra plaça on ningú ens diu "Peret, si vols córrer". Finalment decidim tornar a Florència i deixar-li una nota a Gianni, qui, afortunadament acaba de tornar, i ens podem acomiadar com a senyors. Hi tornarem alguna nit d'estiu a cantar Cuore ingrato. A la capital de la Toscana arribem passades les 18:00 h. i aprofitem per a fer les darreres compres de quemenjars per al cos (vin santo, limoncello i cantuccini) i per a l'ànima (llibres i devedés a La Feltrinelli). Ens manca també creuar la galleria degli Uffizi i encara que estem pràcticament rebentats allarguem la vesprada a la deliciosa latteria de la velleta antifeixista que servix uns poals de caffelatte ben bons. La idea és, de fet, no sopar de tips que estem. Tanmateix, Il Pizzaiuolo està al costat, vora la imponent sinagoga, i no ens resistim a acostar-nos-hi; un altre rescabalament per l'expedició frustrada: és una pizzeria napolitana on, a banda dels potents antipasti, de les birres -per a rebaixar- i de les pizzes, ens trauen dos cannoli per a postres. Servidor, insaciable -la vida vol excés-, se'n papa un i mig davant la mirada atònita de Forlati.

La insaciabilitat de la vida i els recursos a l'abast dels individus en la cerca permanent de la felicitat és un dels temes a debatre. El cansament i la fartera semblen oblidats. Tant és així que aprofitem que estem a un dels pocs carrers de la ciutat amb marxa nocturna per a fer-nos-en l'última a un pub proper. Romcoles, gintònics i amaro. Ix el tema de la màfia. Hi ha comparança entre la valenciana i la napolitana? Afecta socialment de la mateixa manera? Hem progressat històricament? Servixen d'alguna cosa les lluites socials i els seus herois? La discussió puja de graus i de vegades transcorre a crits, fins i tot amb temptatives de "joc fora". Literalment tanquem el pub davant la mirada encara més atònita de la fauna autòctona. Tensos però contents per l'enriquiment de la discussió demanem un taxi que ens porta a casa, a la cuina de casa vull dir, on allarguem la xarrada més enllà de les 4 de la matinada a base, novament, de limoncello i vin santo.

Divendres, últim i curt dia. Fetes les maletes, no renunciem a un darrer desdejú a la terrassa, baix l'esguard de les oliveres, el roure, els xipressos i la torre medievalitzant de Settignano. Baixem a l'estació per a deixar els trastos al diposito di bagagli. Agafem un autobús que ens pega tota la volta a la ciutat i ens puja finalment al piazzale Michelangelo, un turó sobre l'Oltrarno amb les millors vistes de la ciutat on es pren consciència real de la magnificència de la cúpula de Brunelleschi i de la bellesa global de Florència. Unes últimes fotos i baixem cap a I' Vinaino. Hui sí que hi podem dinar: lasagna al forno, tagliatelle alla lepre (llebre) i spaghetti alla puttanesca, tot ben bo, rematat per una bistecca alla fiorentina de 880 grams a compartir. Un darrer cafè -com sempre, corretto di grappa per a Forlati- i via cap a l'estació. Els convidats arrepleguen les maletes i tots junts esperem l'autobús que els ha de dur a l'aeroport de Pisa. Es retarda perillosament més de 45 minuts: hi ha manifestacions d'estudiants. Finalment, però, arriba amb el temps pràcticament exacte. Abraçades, sensació de satisfacció plena i un servidor torna cap a casa. Decideix fer-se un últim homenatge de cantuccini i vin santo mentre acaba de llegir "Cavall i rei". Durant el cap de setmana no es pot llevar el cuquet de La Cretina Comèdia i, a més de tornar a l'Artemio Franchi per vore guanyar els viola, aborda online els huit primers capítols dels Soprano. Cent'anni!

...

"Descompressió" és la paraula que em ronda ara pel cap. Crec que la mateixa descompressió que ho va encetar tot dilluns passat ha estat necessària des del divendres per tal de cercar el camí que conduïra des d'aquella experiència onírica cap a la normalitat quotidiana. Personalment espere poder tancar eixe procés de descompressió amb esta crònica. Les sensacions no es poden transmetre tal i com es van viure, però almenys ací hi trobareu una crònica més o menys completa dels fets, de tot allò que vam fer. Allò que vam vore, allò que vam xarrar o allò que vam sentir quedarà al nostre interior, amb l'esperança de repetir tan magnífica aventura en un altre lloc i en un altre moment, comptant, evidentment, amb el màxim nombre de components de La Cretina Comèdia. No s'ho tornen a perdre, amics! Spettacolare!!

El cant que en fa onze.

L'entusiasme és una aspiració llegítima i, no obstant, ben susceptible de decepció; especialment aquell que apareix de forma intensa i et clava l'agulló i et fa pensar que has descobert la quintaessència del plaer, de la conexió, dels llaços invisibles.

A voltes l'objecte de l'entusiasme t'exigix una treüa per a relativisar-lo i, en acabant, decidixes recuperar rutines i mirar-lo de gaidó. Unes atres voltes la treüa el consolida i alguna cosa et diu que ha vingut per a quedar-se.

El bar Congo, en l'avinguda del Regne de Valéncia, en el Cap(o) i Casal és un dels llocs destinats a conservar la memòria de la ciutat. Una memòria, és cert, que a mi personalment em deixa indiferent: rendistes de camisa de solapes amples i cap tocat de capell, desfaenats, estèrils; passejants de gossos de catàlec i bossa de paper de la galeria Juan de Austria; permanents a boqueta nit i alternatius de la zona, que fan del cremar haixís bandera i símbol de rebelia de pandereta. Pero estan els cambrers, per damunt del be i del mal, i els taulellets modernistes de les parets o lo que queda d'ells. I la memòria. "Yo no vaig anar a Radio City". "Que no, que era Disco City". "Ah, sí". Memòria, decadència, nostàlgia. Paralels i meridians de la nostra particular derrota. 43°47′0″N 11°15′0″E. De moment. Que no és poc.

I la terrassa. I allí aguardava un Invisible tentat, desvelant lo efímer de les excusatios. I allí una cridada perduda de Diafebus, ídem. I el cavaller Angresola, embossat en el gavan. I el gran Capo, enjugassat mirant teulades i racers, perdut, desnortat, aliat del frenadol, fidel, impenitent. I Forlati, queferós, com si cada Cretina fora l'última.

Entre els terços, una reflexió primera sobre l'entusiasme i la decepció, sobre la caiguda de les actualisacions dels blogs, sobre la gelor de l'hivern sobtat. Al remat, veladament, sobre la nostra condició de mortals, capaços del entusiasme i de la decepció.

El Che Baires. Espai càlit, entranya deliciosa, empanades argentines, choriços criollos —embotits en Requena, pot ser— i pizza Maradona. Era dijous i feu fallanca un dels reclams: "Atendido por bella señorita". Acabarem en presó, havia pronosticat Angresola en la prèvia, constatant la tendència a perdre de vista les distàncies i a agudisar les mirades perverses.

— És un poc estranya, pero és la meua preferida —diu el cambrer.

Calia celebrar: el natalici del Dèu i la seua designació com a míster de l'albicelest. Brindàrem per ell i per l'amfitrió florentí.

Pizza Maradona i shiraz argentí. Flichmann a 12 euros. Una troballa inexcusable. Costipats, estornuts i contenció. Dos botelles apenes.

Una Cretina séria. Faltaven les purnes del Nota i de JR. I debatérem de la manipulació de les masses, del paper nihilisador de la televisió i de la cultura dirigida, de dadaísme, de situacionisme, de descontext, de l'èxit de la raça mediterrànea en el Quebec i en el Japó. De Florència, clar, d'una de les millors gelateries del món, baixant pel passeig dels Ufficci fins a l'Arno, a mà dreta. D'Scarlett, omnipresent. Del bar de Gianni, del compromís de Vicè de presentar-nos per sorpresa i oferir-nos una versió a capella del Core'ngrato, com si fora el Vesubio. De Carmela Soprano. De Bolaño. Sempre Bolaño. De llibres i fetichisme. I un poc d'indústria editorial. Lo just. D'un sms en la pantalla del capo: "Soprano es tira a la psicòloga?". Invisible ens ilustrà, carregat de raó. Integrats i apocalíptics. Més integrat que apocalíptic. La vespra dels 40 no aplega de bades. Adorno. ¿Qué vos faria més goig, tirar-vos a la Johansson o contar-ho després en una Cretina? Contar-ho, contar-ho. Recordàrem als absents, clar, als esmentats ya i a la Maga i a la Comtessa. I també a l'inèdita aspirant: a Marpop. I parlàrem d'ells. Be o mal. Això queda per a la crònica privada dels que assistírem. Especulen.

Florència. Fièsole, la grada Maratone. "Sempre em quede en la sensació d'haver parlat massa" s'excusava Invisible ya en privat. "Che, yo et conec més anys que Matusalem i no em canse de sentir-te. D'escoltar-te i de sentir-te". Era moments després de l'adeu: abraços sincers i emoció adolescent. Famiglia. Com la camisola del cambrer. Familia i baix un retrat pop de Don Vito Corleone, immortal Brando.

Això sí, el cos està per a poques bromes. Demà ningú volia ressaca. Ni mal de gola, ni grip primerenca. Suc de taronja i mala salut de ferro. Yo tampoc, pero tenia gana de ciutat i de nit i de parlar-li a cau d'orella a un tubo de Negrita, de fruir recreant els moments previs a la crònica, de dibuixar-la en una servilleta en el taulell d'un bar, deixant-me engrunsar per unes notes de soul. De mirar la nit en la distància i en l'ànima plena de vitalitat. Fugint de les paraules vanes, mirant, mirant i rellepant-me els moments vixcuts. Una coseta breu. Un homenage particular a la troballa. Pronte farem un any, recordà Vicè. ¡Un any! Pareixia tota una vida. "Podríem tancar un restaurant". El capo mai descansa. Sempre instalant-nos en l'excelència.

¿I saben que els dic? Que l'entusiasme és creixent. I sòlit.

Apèndix al 'Canto Décimo'

• ¡Realidad múltiple, nos mareas!

• El cretinismo empequeñece, la comedia salva. Benditos enanos redimidos y 7.

• El 'Cretino' naix; no es fa.

• No som un grup d'amics que se junta per a bufar-se. Quede clar.

• Cretins del món, uniu-vos!

• No sé qué dir-vos, amics…

• Cuando una mujer te baja la bragueta no es momento de pedirle pedigrí.

• La Cretina per la invisibilitat i l'horitzontalitat. En totes les acepcions d'esta última.

[Paperet de reflexions prèvies a la despedida].